dijous, 26 de novembre del 2009

Desenllaç de la primera part

Que alguna cosa passa a Catalunya és molt evident. Si li expliques a algú que un país té la seua norma superior entre l'espasa i la paret a un tribunal durant tres anys li costaria de creure, però a l'Espanya de les autonomies aquestes coses passen. És ben bé com una pel·lícula que arriba al seu desenllaç.

Dotze diaris, dotze, amb seu central a Catalunya han fet una editorial conjunta reclamant dignitat pel seu país. És un fet insòlit. A mi personalment em pareix molt bèstia que tants rotatius, que no precisament comparteixen línia editorial ni interessos, es posen d'acord en una cosa com aquesta.

El retard de la sentència és intolerable, i tant que sí. Però el problema va més enllà, molt més enllà. Tot açò són símptomes que, de sis anys ençà, alguna cosa ha canviat en els ciments de la vida política catalana. No pretenc fer una causística lineal, però esclar que tota pedra fa paret.

El pas del nacionalisme de centredreta a una oposició "alliberadora" des d'un punt de vista nacional i l'arribada d'un pacte d'esquerres que incorpora una força netament independentista empenta el país a una reforma estatutària que ha de redefinir dues coses: l'etern encaix, com a concepte metafísic, i la clau de la caixa, qui mana sobre els xavos. Per unes coses o per altres, no és intenció d'aquest escrit assenyalar res ni ningú, cap de les dues batalles acaba bé. La proposta pactada al legislatiu català s'escapça amb violència a les Corts de Madrid, i tot i així els borralls que queden són considerats una amenaça a la integritat de l'Estat per amplis sectors i poders fàctics espanyols. Una cosa pareguda passa amb el nou finançament: la primera proposta del Parlament i el resultat final són com un ou i una castanya.

El retard en la sentència dels magistrats del TC, que tenen els bolis ben esmolats per retallar, és una espècie de preparació per la massacre final de la película. No quedarà ni l'apuntador.

Però mentre hi haurà gent que es quedarà a terra llepant-se les ferides de la batalla perduda i maldaran perquè s'allargue el metratge prolongant l'agonia d'un film que ja té desenllaç, alguns guionistes ja estan preparant la segona part del film. La trama serà ben diferent, no anirà de lleis d'encaix ni pactes, sinó que tractarà sobre una cosa ben simple: quedar-se o marxar. I aquest serà el marc on s'hauran de moure els actors i guionistes, alguns amb més traça que d'altres, segur. Més val començar a escriure el guió de la segona part ara que ja sabem com acabarà la primera, per molt que alguns s'entesten en fer-la més i més llarga.

I arribats a aquest punt és preferible que la història l'escriguen guionistes honestos i no determinats encantadors de serps amb intencions i finançament inconfessables, que per més que parlen de la segona part continuen jugant amb el guió i els papers de la primera pel·lícula. No penseu?

dilluns, 19 d’octubre del 2009

Presentació de la SCCIEP


Alguna cosa es mou sota el sol. El gremi de la comunicació política, si és que li podem dir gremi, viu baix els efectes d'una dispersió en la formació i de manca de definició de l'activitat professional. Els que ens en dediquem venim de camps molt diferents (periodisme, ciència política, publicitat, relacions públiques, dret...) i falta com una mica d'ou per relligar la maionesa.

Doncs el mite Toni Aira ha decidit posar-s'hi a fons i ha empès la creació de la Societat Catalana de Comunicació i Estratègia Política (SCCIEP), que es presenta dimarts 20 d'octubre a les 19 hores al Palau Robert de Barcelona. Aquesta iniciativa, emparada pel Col·legi de Publicistes, vol ajudar a definir i modelar la professió, a juntar-nos, conéixer-nos i parlar i preocupar-nos dels nostres problemes i dèries.

Convençut per l'amic Aira (no li va costar gens, no ens enganyem) ens hem posat a dins, perquè com diu un bon amic, "tu imagina't que passa alguna cosa i jo no hi sóc".

Ens veiem demà al Palau Robert!

divendres, 25 de setembre del 2009

El Mundo diu Filesa

Plou al cap de Francisco Camps. Després de l'arxivament polèmic de la causa dels tratges, El País torna a carregar després de l'enèsima filtració d'un informe policial, i ara la cosa és ben seriosa: finançament ilegal amb diners negres del Partit Popular de la Comunitat Valenciana. I que comencen a tremolar perquè El Mundo ha comprat el tema qui sap si per posicionar-se al conflicte intern dels de la gavina (albatros, per ser més exactes).

Realment açò que diu l'informe és molt fort. El Mundo, sense pèls a la llengua, ho ha comparat en Filesa, paraula tòtem de l'antifelipisme. I a portada, poca broma. Filesa. La comparació no és casual. Va ser dels primers casos greus de corrupció política i finançament ilegal a Espanya, i té una forta càrrega simbòlica per la dreta espanyola, que s'hi va agafar com a un clau ardent en uns temps durs on Felipe arrassava sense contemplacions i el PSOE dominava pràcticament totes les institucions públiques.

Per tant, ja no estem parlant que Interior, suposadament, filtre informes a El País. Significa que el principal diari de la dreta espanyola pot estar a punt de començar una cacera contra Camps, a qui avui demana veladament la dimissió en l'editorial. Cert és que a elmundo.es s'està donant protagonisme a les reaccions de Costa i cia, però la portada i l'editorial quedaran per sempre.

Ja al seu moment, El Mundo es va comportar com un mitjà de comunicació aparentment normal al cas Fabra, on va fer un seguiment més que digne, de la mateixa manera que els companys de Levante de Castelló, la SER i altres mitjans provincials que escapaven al control de don Carlos. Hi ha qui hi va veure la mà de Zaplana, i hi ha qui la està veient ara.

Pedro J. sabrà per què juga a este joc. Jo sóc malpensat de mena respecte als interessos de les empreses de comunicació, que com totes les empreses el que volen són beneficis, això de la deontologia ho deixen pels pocs periodistes que es poden permetre el luxe de desafiar un superior per raons de consciència. La majoria no ho poden fer, que arribar a final de mes i estalviar des de llocs precaris de redactors sense contracte és bastant complicat.

Però, amb tot, Francisco Camps sap que li plou al cap. I no és poc.

dilluns, 24 d’agost del 2009

Finlàndia, un viatge en tags i algun vídeo

Hei. Louna, Haukipudas, Charlie Brown, rubiales. Llacs. Boscos.

Mil vuit-cents quilòmetres, Hyundai Accent, Radio Rock, Radio Aalto, Radio Nova. Metal. Finés. Arbres. Molts arbres. Senyals de trànsit. Radars. Molts radars. Més radars encara. Alces? Arce (sic).

Kaupakattori. Suomenlinna, comarca, Hobitton. Motellet. Alvar Aalto. Moomin. Kioski. Design District. Horaris: 11-18 (???). Stockman.

Pluja, vent, Mordor. Fred. Sol. Crepuscle. Dies eterns.

Rauma, Oulu, Porvoo, Jyvaskyla. Vasa, Pori, Turku. Unesco.

Carles. Maria. Eli. Cervesa. Erasmus. Big kitchen. Continental, cinquet, escoba. Second hand.

Re, salmó. Sauna. Banyador.

Metal, Guns'n'Roses, Green Day, Metallica. Rage Against the Machine. Suudellan. Killing Time.

Air Guitar. Music Video Festival. Epic metal.

Wifi, iPhone, Facebook, Twitter, Gmail, xarxa.

Air France, maleta, enllaç, avaria, avió. Charles de Gaulle. Campanile. Shuttle. Espera.

Suomi. Kiitos!!

Hei hei.



diumenge, 9 d’agost del 2009

Un circ ple de pallassos

Si és que ja pareixem iaies amb allò de "jo ja ho havia dit".

El cas Gürtel, aquell que havia d'acabar en un judici a Camps per rebre quatre ridículs tratges, aquell que ha construït des de les seues pàgines el diari El País, aquell on s'han confós els interessos mediàtics, polítics i judicials, se n'ha anat a fer la mà. Com era d'esperar, si un recurs que es resoldrà d'ací un any no ho esmena, el Poc Honorable no serà jutjat. Collons, algú s'havia pensat que passaria per la banqueta dels acusats! Va, home!

En esta bugada hem perdut més d'un llençol. No s'ha investigat allò que s'hauria d'investigar: les adjudicacions arbitràries a la trama corrupta del Correa, el Bigotes i la mare que els ha parit. Hem demostrat, un cop més, que allò de la separació de poders ha passat de moda. No sé a qui li vaig sentir que Montesquieu es deu estar remoguent a la tomba. Ni el TSJCV serveix per jutjar amics personals del seu president, ni la Fiscalia serveix per res més que teledirigir causes contra rivals polítics.

Tampoc el periodisme ha quedat ben parat. Llegir als diferents diaris les informacions sobre Gürtel ha estat vergonyós. Això del quart poder fa riure. I no vull parlar de Canal 9, que acabe de dinar.

I la classe política? Ai mare. El protagonista de tot plegat, el tal Camps, ha mentit descaradament. En seu parlamentària i judicial. I no passa res. El PP s'ha enrocat en la bandera per defensar-se i, gràcies a l'actitud il·lusa dels socialistes, en una escalada d'oposició anodina i mal dirigida, sumada a un govern espanyol suïcida i patós, se n'han ensortit. Alarte, fill meu, no tens res millor de què parlar que de rescursos? I el Bloc ha comprat l'actitud, i tot i que va intentar redirigir el focus del tema cap a la trama corrupta d'adjudicacions i no centrar-la en Camps, no se n'ha sortit.

En definitiva, ens hem passat tots sis mesos representant un circ, el circ que és avui dia el País Valencià, amb una salut democràtica comatosa, uns representants polítics entre la corrupció i la inutilitat i unes institucions desprestigiades que no compleixen cap funció encomanada. Un circ ple de pallassos, on després de mig any tenim a un Consell més fort que mai i una oposició més perduda que mai, mancada d'estratègia a mig i llarg plaç. Perquè no calia ser Nostradamus per saber que la farsa dels tratges acabaria arxivada. En sis mesos on s'ha demostrat més que mai l'obsolència d'un sistema econòmic improductiu i generador de mancances presents i futures. Però calia parlar dels tratges, es veu. Il·lusos.

La necessitat d'una reacció horitzontal, des de baix, regeneradora i fresca, cada dia es va fent més imprescindible. Ja en parlarem un altre dia.

dimarts, 21 de juliol del 2009

95 millor que 40

Val, sí, he tardat un mes. Coses que passen. I m'he quedat amb temes a comentar, i tant! I això de Rita avui... però no parlaré d'això. Parlaré de futbol i comunicació, veges.

Per què el Reial Madrid ha decidit gastar-se un potosí en fitxatges? La gent es tira les mans al cap, assisteix incrèdula a tal dispendi, creu que Florentino ha embogit, que on anirem a parar... Però realment, algú creu realment que el Reial Madrid tenia una altra opció?

La "Casa Blanca" estava atrapada i ferida de mort. Havia vist al seu arxienemic, el Barça catalanista de Laporta, fer la millor temporada que se li recorda a un equip des de la invenció del futbol. Una barbaritat, un triplet amb un joc impecable, una plantilla amb jugadors salvatges que són els millors del planeta a la seua posició i un entrenador que enamora quan parla i quan fa jugar. Són arguments aclaparadors que haurien deixat KO a qualsevol rival, un projecte incontestable. O no. Si el joc no t'agrada, canvia'l. Replanteja la situació i gira-la al teu favor.

El senyor Florentino Pérez i la seua gent, que de negocis i màrqueting en saben un ou, han trobat la recepta perfecta: que tothom deixe de parlar del Barça, esborrar la sensació d'admiració col·lectiva i fer que els ulls tornen a mirar i les boques tornen a parlar del Reial Madrid. És allò que es diu portar la iniciativa en campanya. Aplicable a eleccions o qualsevol campanya de comunicació. Jo marque agenda, tothom parla de mi.

Gastar-se més de 200 milions en tres fitxatges forma part de la pròpia estratègia. Si Ronaldo hagués costat 40 milions en compte de 95, creieu que l'efecte hauria estat el mateix? El preu desorbitat, contràriament al que molta gent creu, juga a favor del Reial Madrid: augmenta les dimensions del fet en sí. Augmenta la llegenda de Florentino i abona la imatge de marca del Madrid en el mercat, que és el que realment importa. És l'equip més gran del planeta perquè fitxa als jugadors més cars i tothom l'admira.

El Reial Madrid no podia viure impassible la borratxera d'èxits blaugranes, la confirmació del "més que un club" i del model d'excel·lència de Laporta i Guardiola. Com amb talent futbolístic, estil de joc, cantera i carisma de l'entrenador no pot competir, canvia el terreny de joc i juguem en la gespa de les despeses en fitxatges i les grans presentacions, retransmeses en directe al voltant del món. La grandesa, l'opulència i els fastos. I això, com a Madrid enlloc.

Així doncs, què són els fitxatges dels Cristiano Ronaldo, Kaká i Benzema? Un gran, caríssima i encertada operació de màrqueting, o com desfer la màgia d'un triplet en quatre dies i ser el referent futbolístic del món sense haver jugat cap partit. Bravo Florentino.

diumenge, 14 de juny del 2009

Ara, País Valencià. Reflexions i experiències de la generació que ve

Aquest és el títol del tercer llibre de la sèrie "País Valencià, Segle XXI", editada per la Universitat de València i Valencians pel Canvi. Com molts de vosaltres sabreu, és una exposició coral de diferents visions del País Valencià des d'una perspectiva fusteriana (en el sentit més ampli i heterodox de la paraula) per tal de reivindicar el discurs polític del valencianisme i la seua vigència en ple segle XXI.

Són tres volums, i en ells hi escriuen personalitats del món social, acadèmic i polític valencià. Hi ha noms de generacions diverses, des d'aquells que ja van treballar en la clandestinitat i van bastir els pilars del nacionalisme en la transició fins als que la Batalla de València els sona només de veure-la a "Del roig al blau". Només hi ha una cosa en comú: tots provenen de la mateixa fusta, tot i que cadascú ha treballat el tronc fusterià com ha volgut, i de fet algunes formes derivades es poden considerar gairebé antagòniques.

Bé, hi escriuen personalitats i també altra gent, com un servidor. He tingut el gust de participar al tercer volum, el de les visions de la generació que ve (o que ja està ací, segons com es mire). Jo he parlat d'allò que crec que més controle i he estudiat: el discurs polític. Al meu article he mirat de fer una anàlisi del discurs de la dreta sucursalista valenciana i he apuntat algunes possibles receptes per fer-li front. Tot d'una forma sintètica i, ja em perdonareu, poc acadèmica, coses de la deformació professional.

En aquest web podeu veure més informació sobre el llibre, que tot just està eixint de la impremta, i els altres dos volums. Hi podeu consultar la presentació del llibre, escrita pel seu coordinador, el gran Jordi Muñoz (que participa amb un article al primer volum), i dos articles, el de Marc Peris i el que he escrit jo.

Vos recomane fer-se un passeig pel recull de premsa i observar la polèmica entre l'editora i La Vanguardia. Curiós, no ens enganyem, i aclaridor.

Bé, jo frise per llegir la resta del llibre, amb signatures tan importants com les de Gerard Fullana, Adelaida Ferre, Francesc Felipe, Xavi Sarrià, Violeta Tena, Francesc Vila... i molts d'altres. Un plaer veure el meu nom al seu costat.

Ja em direu que vos ha paregut la cosa.

diumenge, 24 de maig del 2009

Eleccions europees i desinterès

Ja tenim ací la campanya electoral de les eleccions menys electorals de les que es fan i es desfan. Sí, en les que votem al Parlament europeu. És una institució que està a Estrasburg. Aquests dies no ens cansem de sentir que ens hi juguem tant i quant, a Europa, i que un 70% de les lleis i normatives que fan i apliquen governs i parlaments estatals, autonòmics i ajuntaments estan afectades per les decisions que es prenen a Europa. I llavors, per què tindrem una abstenció bèstia el proper 7 de maig?

No sabem què passa a Europa. No entenem què és una directiva, no sabem per què serveix una votació del Parlament, no comprenem el paper de la Comissió Europea. No sabem si Europa està a Brussel·les o a Estrasburg. Tenim un Parlament, el Consell d'Europa, les cimeres de caps d'estat, la Comissió, els consells de ministres... i el Banc Europeu, una política exterior difusa, coses sobre immigrants, alguna cosa hem sentit d'un exèrcit europeu...

Tot plegat resulta gairebé incomprensible pel ciutadà mitjà, el que no és jurista especialitzat en dret comunitari, politòleg o corresponsal a Brussel·les. És a dir, el 99% de la població té problemes per entendre com funciona la Unió Europea. Cert és que ningú li ho ha explicat amb interès, i a això ajuda que els mass media informen d'Europa sense massa carinyo generalment.

Però amb una mica d'informació és pitjor. Resumint, ens demanen el vot llistes de circumscripció estatal, algunes d'elles amb sigles que no sabem ni d'on són, perquè els ajudem a entrar a un parlament enorme que no decideix quasi res i on els diputats escollits a Espanya tenen un pes relatiu irrisori. I un cop allà serà difícil passar comptes perquè ves tu a saber què fan, que ningú n'informa, i quan ho fan no ho entenem perquè no sabem quina aplicació real tenen aquestes decisions.

Tot plegat molt motivador. Sobretot quan, a més, el 90% de temes d'agenda a la campanya són de política interna. Perquè és l'única manera de mobilitzar vot.

Europa ens desconcerta. I no ens enganyem, si quan més gent vota menys val el nostre vot (matemàtica simple), quina importància té que ens quedem a la platja el dia 7 de maig? Doncs la veritat, numèricament inapreciable. En un ajuntament mitjà el vot no pesa quasi res, en un parlament autonòmic menys encara, en l'estatal seguim baixant d'importància, i a Europa... uf!

Dit tot això, jo el dia 7 votaré. Com diu aquell, perquè em dóna la gana. Però imaginareu la meua passió...

Per cert, recomane molt "Els estats contra Europa", de Juli Martí Casals. Un assaig curtet i molt interessant sobre construcció europea i relat. Es poden entendre moltes coses... Qui fa Europa no se la creu. Així anem!

dilluns, 11 de maig del 2009

Carretero

Un comentari del gran Miquel m'ha recordat que tinc un bloc que alimentar. I ja fa un més que no li done ni molles! Va, que fa dies que tinc ganes de comentar coses sobre l'estratègia d'en Carretero.

Carretero vol la independència, vol que el Parlament proclame la independència fruit d'una majoria parlamentària independentista. No acaba d'explicar què farà quan li diguen que no, però vaja, podem dir que fins aquí pareix tot net i polit. El que no s'acaba d'entendre ben bé és la seua forma de construir aquesta majoria necessària per aprovar i després encarar un feixuc procés de secessió. Aposta per "dinamitar el sistema de partits" i segmentar el país en unionistes i independentistes. Per què? Però si els independentistes són menys! Per què dividir el país en dos blocs per quedar-te tu al més xicotet? L'eliminació dels grisos no pareix el millor camí per sumar partidaris a l'independentisme. Els grisos poden ser seduïbles. Els blancs no. No empentes la gent cap al blanc!

Per altra banda, fer un partit nou no és dinamitar el sistema de partits. Com a molt podràs variar la correlació de forces entre els partits existents, però el sistema és molt més que això. Si el resultat ha de ser una altra capelleta, amb el seu secretari d'organització i candidat, joventuts subvencionades i transparència limitada o nul·la, la representativitat democràtica no guanya massa.

I personalment em preocupa això que es comenta molt últimament, que cal deixar de parlar de dretes i esquerres i parlar només d'independència. Mmmm... Això sona molt i molt lleig. I no em val "un d'això ja en parlarem" quan siguem independents. I mentrestant? Què? Fem hospitals públics o deixem la salut a la iniciativa privada? Protegim els espais naturals o que ho decidisca el mercat? Ensenyem religió a l'escola o no? Rodalies o trànsit rodat? Polítiques socials i endeutament o acomiadament lliure i arques públiques sense tocar? La política, com a art de la gestió de la res pública, va molt més enllà de la independència. Si en tot el camí que li pot quedar a una hipotètica independència no parlem de res més... açò és la selva!

En definitiva, presentar un partit amb un únic punt programàtic em sembla temerari. Votar-los, vaja, és el que em sembla temerari.

PS: Fins ara a Carretero certa gent li reia les gràcies perquè el que feia només afectava a Esquerra. Però si fa un partit i pot robar vots a més gent, especialment a l'ala sobiranista de CDC o UDC, ja veurem si té tanta cleca. De moment, opinadors de referència a l'espai sobiranista de CiU ja han deixat de riure's tant.

PS2: En cap moment qüestione la legitimitat d'una persona, que de fet em sembla bastant respectable, per mirar de construir una alternativa política. Respectable com a persona i com a intent. Parle d'estratègia i de discurs, només.

dilluns, 13 d’abril del 2009

De nou, la Setmana Cultural del País Valencià a Barcelona

Com ja és tradició per primavera, arriba la Setmana Cultural del País Valencià a Barcelona. Els companys de l'Espai País Valencià hem organitzat tot un seguit d'actes que inclouen música, literatura, gastronomia, esports tradicionals i debat sobre temes d'actualitat. Podeu consultar la programació sencera al lloc web de l'Espai i ací teniu l'esdeveniment de Facebook.

El plat fort, i mai millor dit, és dissabte 18 d'abril. És el que anomenem la Jornada de Cultura Popular. Des de ben matí, a la plaça del Poble Romaní de Gràcia, tindrem activitats: taller de pilota valenciana, l'esport nacional valencià; música amb el grup Pelandruska, provinent de les comarques de més al sud del País; una paella gegant que, per què negar-ho, tots els anys ens ix bona, i una demostració de danses valencianes. Vaja, que qui s'avorreix és perquè vol.

I tot ho acabarem amb un concert ben prometedor en tres representants d'una fornada de grups valencians que fan coses de qualitat i que encara tenen certes dificultats per tocar a Catalunya: els inclassificables Arthur Caravan, els hiphopers Rapsodes i els electrònics Orxata Sound System. Per cert, d'estos dos últims grups us podeu descarregar directament els seus discos des del seu lloc web baix llicència Creative Commons. D'especial menció em pareix el concepte de cultura horitzontal que pregonen els Orxata. Hi ha vida més enllà dels Obrint i la Gossa.

Bé doncs, esteu totes i tots més que convidats!

I per fer boca, Rap a dit dels Rapsodes:

dimarts, 31 de març del 2009

De tratges, factures i altres tonteries

Bé amigues i amics, després d'un mes ben estrany, tornem a la càrrega amb el bloc. En este març que portem han passat coses ben significades. Moltes coses. El cos em demana bramar sobre Patxi López i el PSE, però no ho faré. Només em remetré al meu post anterior (del 6 de març!) i a refermar el que allà hi deia. Només afegiré que en un gran exercici de defensa de la independència dels mitjans públics de comunicació, els futurs inquilins d'Ajuria Enea s'han atrevit a dir qui pot eixir i qui no a la tele que paguen tots els bascos i com han de ser els mapes del temps. I la brunete mediàtica no només no piula, sinó que es mostra propera a l'orgasme rojigualdo.

En fi, ja m'he liat, però és que la hipocresia d'aquesta gent no entén d'estètica. Però l'objectiu del post al bloc d'avui no era una altra que dir-li a certs sectors madrilenys que així no es canvia el govern al País Valencià. M'explique.

La ja famosa Operació Gürtel és una sobirana tonteria. Si a d'algú se li ha acudit que pot tenir alguna espècie d'afectació negativa al PPCV està fent volar coloms. Però com és possible? Com podem els valencians ser tan masoques de votar a pressumptes lladres?

Dues raons bàsiques i algunes més secundàries. Creiem realment que el fet que Camps haja cobrat uns eurets en el tratge de l'emperador importa realment? Que Castellano adjudique sistemàticament obres a empreses de colegues? Ací estem entrant en raons morals, i crec jo que estem en condicons de donar poques lliçons. En coses de moralitat, valors i principis, el que has de fer és preguntar-te què faries tu. Evidentment no crec que cap dels lectors del bloc siga president autonòmic (tindria gràcia) però transpassem-ho al nostre nivell.

Si has de fer obres a casa, quants de vosaltres demaríeu si pot ser que no vos facen factura? Això és, a xicoteta escala, una estafa a Hisenda, un frau. La llei diu que has de declarar un pagament i abonar el corresponent impost i no ho fas. Això quina moralitat implica? És la integritat i la honradesa un valor que regisca la teua vida? No. I llavors per què demanes que se li exigisca a qui mana l'ètica que tu no tens?

Si el valor de la integritat no existeix socialment, com pot afectar electoralment a un partit polític? És estúpid com a plantejament. Almenys a mi m'ho pareix.

I en segon lloc, el discurs. Sóc un fanàtic de les construccions discursives, ja ho sabeu. Doncs bé, que el sr. Garzón, excandidat socialista i estrella del rock, impute al president dels valencians en un cas de corrupció sense proves evidents és fàcilment encaixable en el discurs troncal popular: El PP defensa els interessos dels valencians i el seu benestar. Els socialistes estan contra els interessos dels valencians i per això ataquen als que els defensen.

Si esta falla discursiva val per un transvasament faraònic i insostenible, per què no ha de valer per un encausament dubtós del Molt Honorable? Per tant, obviant que el president de la institució que ha de jutjar Camps és amic seu, i que els ritmes de la justícia són els que són i que les acusacions són difícilment demostrables, qui pense que el fet que no existisquen tres factures de roba farà caure el PP al País Valencià està en una altra dimensió.

Per tant, qui vulga substituir el PP al Consell s'haurà d'inventar alguna cosa millor que enviar jutges a fer la feina bruta.

divendres, 6 de març del 2009

La gran ressaca

El cos em demanava postejar sobre açò que ha passat en Galiza i Euskadi. Sentimentalment estic més tocat pel tema gallec. Tot i que ja vaig avisar en un post anterior que hi havia que agafar-se poques confiances, no he pogut més que sorprendre'm. Sobretot per les característiques de la davallada del bipartit, que pot ser un exemple dels errors estratègics: per exemple, el BNG ha crescut moderadament a les zones rurals clàssiques, però s'ha esfondrat literalment a Corunya, Ferrol, Vigo i Santiago. Així no es pot anar enlloc a un país, sense força a les ciutats. Recordem només per un segon que Vigo i Ferrol foren les primeres ciutats (primera i tercera per habitants de Galiza) que van ser arrabassades al PP, les dues amb alcaldes del Bloque.

Una possible reflexió és que per guanyar-se un electorat aliè s'ha perdut el propi, allà on tenies la musculatura. Però al PSdG, que m'importa bastant menys, no ens anem a enganyar, li ha passat el mateix. A Galícia, el vot progressista abandona les ciutats, però no entra al camp. S'ho haurien de fer mirar, això.

I la Comunitat Autònoma Basca? Bé, ací hem vist les demostracions de cinisme polític més grans que he vist mai. Perdó per parlar des del fetge, que no s'ha de fer, però vaja, "el bloc es mío y me lo llevo". Tot comença l'any 2002, si no recorde malament. Després del fracàs de l'operació unionista més gran mai executada, la que volia portar Mayor Oreja a la lehendakaritza, a d'algú se li va ocórrer treure uns centenars de milers de vots del Parlament de Gasteiz. Llei de partits, en digueren.

I avui tenim els resultats. Sense allò que s'anomena mediàticament "esquerra abertzale" (com si EA o Aralar no ho foren, d'esquerres i abertzales!) al Parlament, PSOE i PP sumen. La premsa del règim constitucional s'ha afanyat a dir que el nacionalisme ha estat derrotat. Fem números. "No hay más ciego que el que no quiere ver". Si es compten els vots nuls del nacionalisme d'esquerra radical a mi no em surten aquests números... Però és que si no es compten tampoc! Coses del sistema confederal igualitari, 25 escons per província. Numèricament, i comptant per blocs, l'obediència nacional a Euskadi és superior a l'obediència nacional a Espanya. El nacionalisme espanyol supera en escons, però no en vots, al nacionalisme basc. Això és un fet.

Però vaja. Per conseqüència directa de l'aplicació de la Llei de partits, una construcció legal d'aquestes que tufen a ilegalitat i, sobretot, a ilegitimitat (recordem que CiU hi va votar a favor), hi haurà un lehendakari socialista a Ajuria Enea. A veure, l'alternància de per se no és roïna. Però el que no veig clar és com un president "transversal" pactarà un programa de govern de consens si depèn dels vots del PP per ser investit i aprovar els pressupostos. Què passarà amb el model educatiu basc? I amb ETB? Lakua dissoldrà els ajuntaments que no siguen del seu gust? Són coses que anaven al programa del PP. I en aquest món, gratis no hi ha res. Això no és transversalitat. És frontisme i trinxera. I ataca l'exèrcit perdedor.

A més, el gran problema d'aquesta estranya coalició és que els seus principals defensors són l'artilleria de la trinxera. Són El Mundo, El País, ABC, La Razón, els presidents de la Rioja, Cantàbria, Madrid, C-LM... són els primers que cascaran a Patxi López quan vulga contemporitzar i temperar el tint espanyolista, si és que vol. La Brunete mediàtica voldrà que roden caps, i no acceptarà nos per resposta.

Per no parlar que ara, de totes totes, Gasteiz serà un escenari absolutament secundari de Madrid. Supeditat i rendit. I dels tripijocs en la pugna per la presidència espanyola dependrà en bona part l'actualitat de la política basca. El dia que al PP no li interesse aprovar els pressupostos, o els hi pose un preu massa alt, el que rodarà serà el cap de López. Han posat el llop a cuidar del corral.

El "cambio fresco" ha resultat ser una aliança PP-PSOE. Una cosa novíssima, espectacular.

En fi, que diumenge passat va ser un dia horrible. El pitjor de tot és que vam perdre a un humorista sense igual (i això sí que posa trist, collons), però en el terreny mundà l'esquerra gallega va decidir anar-se'n a dormir una generació més i els tancs de la Brunete mediàtica van conquerir Gasteiz. Per no alçar-se, vaja.


PD: Un apunt d'una cosa que se m'escapa. La gent del PSC (partit independent del PSOE, es diu) està exultant amb el tema de Patxi López. Crec que algú els hi hauria d'explicar que el pacte PSOE-PP va justament en contra del seu motiu de subsistència com a cos estrany al sistema espanyol de partits, que és el fet diferencial del país. Si cada cops hi ha menys diferències, els diferents són acceptats pitjor. Companys i companyes socialistes, al loro! A no ser que l'argumentari bàsic de CiU siga veritat i sigueu una sucursal de Madrid i ja us vaja bé. En aquest cas, res tu, a esperar si els números donen amb Alícia Sánchez-Camacho...

dimecres, 25 de febrer del 2009

Politika 2.0

Com ja he dit, divendres marxem uns quants cap a Euskadi a seguir in situ les eleccions al Parlament de Gasteiz. No és poca cosa, aquest viatge. Ja us anirem contant com van les trobades.

Una de les primeres activitats que farem serà assistir a l'Aurreko Eguna, a la seu d'EITB, organitzat pel grup Politika 2.0. És aquesta una suma d'activistes i bloggers polítics, ja estiguen vinculats a organitzacions polítiques o no, que demostra l'impuls de la utilització de les noves tecnologies i la cultura 2.0 al debat polític. L'esdeveniment Aurreko Eguna, traduït al català "el dia d'abans", es fa coincidint amb la jornada de reflexió tant a Euskadi com a Galiza, i diferents membres de Politika 2.0 o convidats, com nosaltres mateixos (Els 16 de Washington), explicaran les seues experiències en els processos electorals des d'un punt de vista 2.0.


Us recomane el post del company de viatge Xavier Peytebí al respecte. Quin gran fitxatge, el Xavier!

A més, cal afegir que la gent de Politika 2.0 han col·laborat molt activament per emplenar-nos l'agenda de trobades i recepcions interessantíssimes.

Eskerrik asko, lagunak!

diumenge, 22 de febrer del 2009

De Parlaments autonòmics

Uf, feia ja dies que no publicava res. Entre viatges, canvis de feina i d'horari i excés d'activitats he anat molt liat. Però bé, hi ha moltes coses a explicar.

Vaig estar a l'inici de la campanya de les eleccions al Parlament de Galícia. Va ser un viatge collonut, per inesperat. Vaig tenir una setmana de vacances per sorpresa i res, un avió i cap a Compostela. Hi conserve molt bons amics del meu Sèneca allà, fa ja cinc anys. Un d'ells és coordinador de zona de la campanya del BNG, a la Costa da Morte. Per tant, vaig fer un intensiu d'organització a nivell de base, un parell de mitins amb el candidat Anxo Quintana i m'ho vaig passar d'allò més bé. També vaig tenir converses més que interessants amb periodistes locals sobre el paper dels mitjans en certs aspectes d'aquesta campanya, com el conflicte lingüístic nou de trinca o l'animadversió extrema que li ha agafat La Voz al Bloque, que pot estar relacionada amb algun concurs eòlic i amb algun nou mitjà de comunicació que ha aparegut al panorama gallec.

I com ja vaig dir al seu moment en un article al Crònica, la cosa no està tan clara com sembla. La desmobilització és una seriosa amenaça pel bipartit. Feijóo està espectant, mentre Touriño segueix en la seua línia, és a dir, ninguna, i Quintana ha esbarat i caigut amb un mitin amb gent gran. Compte amb diumenge.

Però el tour electoral segueix. The show must go on. Divendres vinent la matriu dels Setze de Washington, més algun fitxage estrella del mercat d'hivern, agafem els trastos i cap a Bilbao, que hi ha eleccions al Parlament de Gasteiz i tenen un alt interès comunicatiu i polític. L'agenda de trobades fa enveja, amb candidats de diferents partits, assessors i analistes de primer nivell. I visitar Euskadi sempre és un gust. A més, en aquest viatge ja no tindrem la unanimitat en el desig que hi havia a les eleccions nordamericanes. Hi haurà discussions, i enceses, sobre el pronòstic electoral.

Avui precisament observava amb atenció les enquestes d'El Mundo i El País. Si bé totes coincideixen a marcar una evident tendència a l'alça del PSE, que podria arribar a disputar l'hegemonia al PNB, hi ha certes dades interessants. Pel que fa a valoració de gestió, de líders i de confiança, Ibarretxe i PNB són els clars vencedor. Així doncs, hi ha dues tendències a les enquestes: el PSE va amunt però el PNB es percep com el partit que ha de governar. El lehendakari, que hauria d'estar cremat, supera en valoració a Patxi López, el fresc i modern.

En tot cas, com l'altre dia xarrava amb una bona amiga que es dedica a açò dels estudis de camp, si les enquestes sempre s'han d'agafar amb pinzes, a Euskadi encara més.

Ho explicarem, i tant que ho explicarem!

dimecres, 11 de febrer del 2009

Primer article a l'Observatori Obama

Us penge el meu primer article, publicat ahir, a l'Observatori Obama. I us deixe que me n'he d'anar a l'aeroport perquè me'n vaig a viure, en viu i en directe, l'inici de campanya a les eleccions al Parlament de Galícia. Ja sabeu que a mi m'agrada, allò. Estaré per tant uns dies desconnectat. Salut!

Per si algú en tenia algun dubte, els primers mesos d’Obama a la presidència estaran dedicats gairebé exclusivament a la crisi econòmica. Ho va deixar ben clar ahir a la nit, en la primera conferència de premsa en directe des de la nova oficina, en prime-time. La crisi va per davant de qualsevol cosa, també de la cooperació bipartita a les cambres. Si els republicans no volen actuar, allà ells. “La inactivitat pot convertir la crisi en catàstrofe”, va dir textualment.

Això no és més que un exercici perfecte de coherència comunicativa i política. La preocupació dels nordamericans és la crisi econòmica. No és la política exterior. No és la cooperació entre partits. No és la seguretat i el terrorisme. Ara mateix res d’això fa ombra en importància a la crisi econòmica i al depauperament de la classe mitjana.

Justament aquí va dirigir el gruix dels seus missatges l’equip d’Obama a la recta final de la campanya. La crisi i l’afectació a la middle class. Només cal mirar l’infomercial de 27 minuts quan faltaven pocs dies per l’elecció. Per tant, coherència. S’està dedicant al que va prometre dedicar-s’hi.

I comunicativament gesticula amb encert. Abans de la roda de premsa, ha explicat el seu pla a una reunió a l’ajuntament d’Elkhart, una xicoteta localitat d’Indiana impactada per l’atur. Presenta les mesures primer a aquesta classe mitjana, la que pateix, la que demana atenció.

Després, a la Casa Blanca, davant els mitjans, explica bé les dades, sense maquillar, amb símils efectius: l’últim mes s’han perdut gairebé 600.000 llocs de treball, l’equivalent a tots els llocs de treball a l’estat de Maine. Per això hi ha el seu pla, i per això hi dedicarà tots els esforços de la seua presidència.

Comença la legislatura i el nou president s’arromanga decidit i diu “anem per feina”. És el que va prometre. Ho fa i ho explica, utilitza símbols potents i comunica bé. Un president que treballa contra la crisi i trepitja fort. És el que els nordamericans volen i és pel que molts d’ells el van votar. I per això el que fa està ben fet.

diumenge, 8 de febrer del 2009

Sense comentaris

Via el senyor Colomé m'ha arribat açò. No crec que calga fer massa comentaris...

dimecres, 28 de gener del 2009

Mandiba i la utilització dels símbols

Avui, llegint com cada matí Vilaweb, he vist un vídeo resum de la presentació del llibre "El factor humà", del periodista britànic John Carlin, a càrrec del propi autor. El llibre parla de com Nelson Mandela, Mandiba, va ser capaç de seduir a la minoria blanca que suportava l'apartheid, que el considerava un terrorista, per acabar amb el règim segregacionista a Sudàfrica i caminar cap a la reconciliació. Una reconciliació que té un símbol potentíssim: la selecció de rugbi sudafricana, els springboks.

Ens situem en 1995. Mandela, president de Sudàfrica, tenia un gran objectiu que era la reconciliació. Va recórrer al seu propi relat per aconseguir-la: ell havia estat 27 anys a la presó i tenia la legitimitat per intentar-ho. Qui millor que ell? Quina figura més simbòlica que un represaliat amb duresa que ara és president del país? La minoria blanca tenia por de patir revenges pels seus excessos al passat, però Mandela els va convèncer que el millor camí era la reconciliació. A els blancs i a la majoria negra, formada per nou tribus diferents.

I el president Mandela va saber utilitzar una de les institucions més representatives de la dominació blanca, la selecció nacional de rugbi. El rugbi, com hom sap, és un esport britànic i per tant colonial a Sudàfrica. La seua pràctica sol començar a les escoles més distingides on van les millors famílies. Per tant, un esport totalment elitista i de blancs en 1995. Sudàfrica era (i és) una de les grans potències mundials de rugbi.

Doncs bé, Mandiba va aprofitar la celebració a Sudàfrica, en 1995, de la Copa del Món de Rugbi per fer un pas de gegant en la reconciliació. Ell, el represaliat que havia estat 27 anys a la presó, va ser el principal seguidor de la selecció que representava la dominació blanca. Va unir blancs i negres darrere el rugbi, que va deixar de ser patrimoni dels rics descendents d'europeus per ser un símbol nacional d'unitat. "One country, one team". Sudàfrica va guanyar la final de 1995 a Johannesburg amb un drop espectacular de l'obertura Joel Stransky. Nelson Mandela va felicitar un per un els jugadors i va lliurar la copa al capità, el flanker François Pienaar, qui per cert ara és un gran amic de Mandela, en un dels moments més famosos de la història d'aquest esport i del país.

Mandiba va utilitzar una vella tàctica en l'estratègia i la comunicació política: anar al rovell de l'ou, atacar directament el centre del problema. Va agafar un dels símbols més potents de l'elitisme i la segregació de blancs contra negres i se'l va fer seu. Demoledor. I és per coses com aquestes que els símbols són tan importants en comunicació: signifiquen coses, tenen valors i expliquen històries. El símbol Mandiba va redefinir el símbol selecció de rugbi.

Avui en dia a la selecció sudafricana, tot i que encara hi ha majoria blanca, tenim diversos jugadors negres. Entre ells l'ala Bryan Habana, proclamat millor jugador del Mundial de 2007. Que va guanyar de nou Sudàfrica, per cert, per alegria de Nelson Mandela.

A mi és que m'encanta el rugbi...

diumenge, 18 de gener del 2009

Lliçons Obama, una experiència a repetir

Ahir dissabte vaig tindre el gust de parlar en la Marató de comunicació Lliçons Obama. Realment va ser un plaer compartir faristol en tants cracks de la comunicació política.

La convocatòria va ser un èxit. Hi havia la sala plena a vessar i les ponències van tindre un nivell realment alt. Servidor va fer el que va poder per no quedar massa enrere en la disecció de l'infomercial de 30 minuts d'Obama. Van haver-hi un bon nombre de micropresentacions (recordeu, un màxim de cinc minuts, i els organitzadors estaven en plan estricte...). Per destacar-ne una d'entre totes, a mi em va encantar la d'en Xavier Peytebí sobre la utilització del mòbil en la campanya d'Obama. Realment, deconeixia quasi del tot la barbaritat de coses que van fer aquella gent a través dels telèfons cel·lulars... una terminal et convertia en un activista de primera divisió!

Us deixe penjada la meua presentació sobre American Stories, American Solutions. Explicat sempre s'entén més, però per si en tot cas us interessa. Per fer-vos cinc cèntims, la meua tesi és que l'objectiu del macroespot era reforçar el missatge central de la campanya (recuperar el somni americà), apelar directament a les classes mitjanes afectades per la crisi i dominar l'agenda. Però, sobretot, remarcar la inevitabilitat de l'elecció de Barack Obama: ell ja és el president dels EUA. Que era el que molta gent no s'acabava de creure tot i desitjar-ho. Per tant, és un pas més en l'estratègia: Barack ja és el president i té les solucions necessàries. El canvi ja ha començat.

Ah! És clar, felicitats als pares de la criatura maratoniana, Albert Medran i Antoni Gutiérrez-Rubí. El format es va demostrar fantàstic. Jugones!

Infomercial Obama
View SlideShare presentation or Upload your own. (tags: lliçons obama)

divendres, 16 de gener del 2009

Demostració del PP

Aquesta setmana al crònica.cat...

Hem parlat sovint en aquesta columna del discurs del Partit Popular valencià. La defensa dels interessos dels valencians és l’eix bàsic. I també hem comentat que als populars els agrada exemplificar-ho amb el tema hídric. Doncs bé, aquesta setmana ens n’han donat un bon exemple pràctic.

El Congrés dels Diputats ha de veure el projecte de reforma de l’Estatut de Castella –la Manxa. Està pactat en la comunitat autònoma per PSOE, qui hi governa sempiternament, i PP, amb M. Dolores de Cospedal, secretària general a nivell estatal, com a màxima interlocutora. El nou text inclou a l’articulat una data de caducitat –2015– pel transvasament Tajo-Segura. Concepte proposat per Cospedal, per cert.

El Tajo-Segura abasteix una de les conques més deficitàries de l’Estat espanyol. El Segura rega tota l’horta murciana i el sud del País Valencià. Ara per ara, De la Vega i Javier Arenas negocien les esmenes a l’articulat.

La lògica interna manxega recomanava la caducitat de la infraestructura. Però la lògica valenciana no, és clar. Francisco Camps ha amenaçat amb el vot en contra dels diputats populars valencians a l’Estatut manxec si no s’elimina la data de caducitat. Recordem, proposada per la secretària general del seu partit. Ja voldrien els socialistes dels dos costats del Sénia fer una amenaça pareguda!

En una maniobra digna d’un equilibrista, el PP valencià ha aconseguit carregar a les esquenes de De la Vega el pes de l’article i eixir reforçat d’un problema generat pel seu partit. El portaveu del PPCV a les Corts, Ricardo Costa, ha amenaçat amb reprovar la vicepresidenta (recordem, cap de llista del PSOE per València a les generals) si en 48 hores no s’ha pronunciat inequívocament contra la caducitat del Tajo-Segura.

De res serveix ara que el PSPV referme la seua postura protransvasament, ni que el delegat del govern espanyol jure i perjure que el Tajo-Segura està en funcionament i la situació no canviarà: el marc conceptual, de nou, s’ha reforçat. És Camps qui defensa els interessos dels valencians, i si cal s’enfrontarà a qui siga, també amb qui mana al seu propi partit. I és el PSOE qui els ataca. Simple, fàcil, demoledor.

dimecres, 14 de gener del 2009

Marató de comunicació: lliçons d'Obama


El proper dissabte 17 de gener es farà a Barcelona una marató de comunicació sobre les lliçons de la campanya d'Obama. Tindré el gust de participar-hi. Es tracta de, a través de xicotetes píndoles de cinc minuts de durada, tenir una visió el més global possible de la campanya de comunicació política més bèstia que es recorda.

Hi haurà presentacions de gent molt diversa (politòlegs, periodistes, consultors, càrrecs polítics...) amb un nivell molt alt que ens permetran conéixer diferents aspectes sobre la campanya del president electe. Molts dels que parlem som gent d'Els 16 de Washington.

La meua intervenció versarà sobre l'espot de 28 minuts que la campanya d'Obama va comprar en les principals cadenes de televisió a nivell nacional l'últim divendres de campanya en prime-time. El podeu veure ací baix.



Ací teniu el timing de la marató:

10:00 Albert Medrán: Benvinguda
10:05 Juan Victor Izquierdo: Les fortaleses d'Obama
10:10 Pau Canaleta: David Axelrod
10:15 Marta Albes: Els valors en el discurs
10:20 Albert Medrán: La força del “We”
10:25 Carlos Gómez Canvi: campanyes emocionals vs campanyes de fets
10:30 Guillem López-Bona Font: Grassroots
10:35 Rubèn Novoa: Fundraising
10:40 Antoni Gutiérrez-Rubí: El logotip
10:45 Sílvia Majó: Els correus electrònics de barackobama.com
10:50 Marc Pallarès: La música i els músics
10:55 Xavier Peytibí: La campanya per telèfon mòbil
11:00 Pausa-cafè
11:10 Marc Cortés: Twitter i interactivitat
11:15 Montse Prats: L’arquetip femení en les xarxes de poder/relació d’Obama
11:20 Toni Aira: Jon Favreau i els speechwriters
11:25 Vicent Martínez: L'espot de 30 minuts
11:30 Carlos Guadián: Monitoritzant la campanya
11:35 Marc Teixidor: Change.gov
11:40 Carles Puigdemont: La influència Obama a casa nostra
11:45 José Rodríguez: Impacte a la blogosfera espanyola
11:50 Lourdes Muñoz: Obama, lliçons de gènere
11:55 Joan Riera: Tema a confirmar
12:00 Antoni Gutiérrez-Rubí: Conclusions i comiat

Evidentment, esteu tots i totes més que convidades. Ens hi veiem!

divendres, 9 de gener del 2009

Alarte ja té la foto

Coincidint amb la ressaca dels Reis, els màgics de l'Orient li han deixat a Alarte la foto que feia temps que buscava, que no és altra que la reunió de tu a tu amb Francisco Camps. La imatge és nítida: un i altre, l'un contra l'altre. Alarte ja és el líder del PSPV-PSOE, ja té tota la legitimitat per enfrontar-se a Camps en 2011.

Algunes coses han canviat a la marca socialista valenciana. Ferraz s'ha implicat molt més amb el nou secretari general que en anteriors ocasions, quan si ho feia era per obstruir o directament torpedinar els resultats dels congressos. Que li ho pregunten a Joan Romero. De la mà de Leire Pajín, amb qui Alarte té una UTE no se sap si temporal, l'aparell del PSOE està amb l'alcalde d'Alaquàs. I Moncloa també. La Delegació del Govern, amb Ricardo Peralta al capdavant, comunica molt més i millor que fa deu mesos. Alguns pensen que ja era hora.

El procés de control intern del partit avança, no sense entrebancs. La consigna és destruir les estructures clàniques per evitar-se problemes. La nova organització provincial ho facilita molt més que la comarcal.

Però tot i aquests punts a favor el principal problema d'Alarte és, sense dubte, de discurs. Hem parlat en alguna ocasió de la sòlida construcció (almenys fins ara) del discurs popular: prosperitat i defensa dels interessos dels valencians. Els adjectius atribuïts als socialistes són els oposats: submissió al PSOE i anar contra el progrés dels valencians. Ahir, més d'un va veure en les posicions d'Alarte un gir en la política hídrica: ells estan a favor del transvasament Tajo-Segura i no es responsabilitza de les posicions anteriors en temes d'aigua. S'estan obrint a un possible transvasament de l'Ebre? El temps dirà.

El seguidisme de qui mana és una tàctica perillosa quan no suïcida. El PP manté permanentment en agenda l'Ebre perquè li dóna vots. Seguir la corrent, mai millor dit, et pot arrastrar. Millor faria Alarte en dibuixar una alternativa en comptes d'apuntalar les postures del Consell. Això fa més fort al Consell, no al PSPV-PSOE.

PS: Recomane a tothom que observe la foto de l'encaixada de mans. Inclús la gent que no coneix les cares d'un i l'altre sabrà distingir perfectament qui és el president i qui el convidat. Qüestió de comunicació no verbal.

dissabte, 3 de gener del 2009

Un nou any mogudet... Obama, Ibarretxe, Touriño, Zapatero

Bé, ja tenim un nou any. 2009 li diuen. Poca broma, el que ens espera.

2009 és l'any en què Barack Obama serà nomenat president dels Estats Units. No, no aniré a la presa de possessió, amb les eleccions de moment ja fem. A veure si quan la reelecció ens podem escapar al gener... No té Obama un panorama fàcil: crisi galopant, desconfiança als mercats i dependència energètica a nivell intern. En política internacional, més enllà del terrorisme, Israel li dóna la benvinguda arrassant Gaza. "Bones, es vosté el nou president dels EUA? Doncs vosté serà el canvi, però ací seguim tots igual d'encabronats", li han dit uns i altres. L'avantatge és el senyor que tenia abans, el que esquiva sabates. El desavantatge, com sempre, les expectatives. No faria mal en rebaixar-les. Fins ara, a nivell d'estratègia, està sent impecable. Però la festa no ha ni començat.

Més a prop de casa, tenim un escenari impensable: eleccions al Parlament basc i al Parlament gallec el mateix dia. Així ho ha volgut Ibarretxe. Així tota la maquinària del PSOE s'ha de dividir entre ajudar Touriño a mantenir un govern autonòmic de coalició o ajudar Patxi López a l'assalt d'Ajuria Enea. Els socialistes i nacionalistes a Galícia pareix que ho tenen coll avall: una coalició governamental raonablement estable, tendència a una lleugera alça tots dos integrants. Però no se sap com afectarà la ingerència basca en els issues de campanya gallecs. I amb tots els elements a la mà les diferències són tan justes que ningú es pot jugar massa diners.

A Gasteiz, la cosa pinta misteriosa. El PSE està convençut que guanyarà i podrà governar. És la principal missió de ZP des de Moncloa, la campanya fa temps que ha començat i s'hi estan deixant molta pasta. I no està sent roïna. Enfront hi ha un PNB que veu seriosament amenaçat el seu govern però al que li queden cartes per jugar. En tot cas, hi ha encara massa incògnites: hi haurà llista de l'esquerra abertzale? Legal, ho dubte. Què farà eixa massa de votants? Qui dominarà la campanya a nivell de temes? Què farà el PP? Li funcionarà a EA l'aposta (per mi estratègicament encertada) pel pol sobiranista?

En fi, seguint la tradició de turisme electoral espere poder presenciar en directe almenys una de les dues eleccions. I si es pot fer una excursió a la campanya de l'altra, millor encara.

Mentrestant, Zapatero segueix sense acabar de quallar. 2009 serà un any dur i difícil, de crisi forta, i caldran respostes. Millors que fins ara, que no s'ha aconseguit treure aquesta sensació d'improvisació i certa frivolitat. Es pot comunicar més i millor, Zapatero!

I ja a casa nostra... a Catalunya la vergonya del finançament ja cansa en excés. És un exemple més de la mediocritat de les estratègies dels governants i opositors. El dia passa any empeny no és una aposta de futur engrescadora. I per què hi ha abstenció, es demanen. I mentrestant la inestabilitat institucional es fa perenne. Poc trempador, la veritat.

I al País Valencià hi ha preguntes. S'accelerarà el cas Fabra? És igual, s'ha demostrat que no influeix. A mi em mereix més atenció el filó obert per la Plataforma per l'Ensenyament Públic en el seu enfrontament amb Font de Mora i el Consell. Esperem que les festes nadalenques i les tàctiques dilatòries no afecten l'envit, que pot eixir molt bé.

De moment, ja està bé. Espere desenvolupar els temes apuntats en més profunditat. Com a primer post de l'any, no està malament, no?