divendres, 19 de desembre del 2008

Font de Mora, no n'hi ha prou

Aquesta setmana al crònica...

Els últims dies hem vist com el conseller Alejandro Font de Mora reculava i retirava (tècnicament, una moratòria) l’ordre per impartir Educació per la Ciutadania en anglés. Però no n’hi ha prou. No cal malinterpretar aquesta frase: la Plataforma per l’Ensenyament Públic ha fet una feina fantàstica, amb un esforç mobilitzador i una coherència en les idees que han sorprés als confiats governants valencians, que creïen que regien un poble de mesells obedients. Doncs la realitat, cabuda, els ha desmentit. No és així. Gràcies a la feina de molta gent el govern Camps ha patit una derrota ben sonada. La primera, a més.

Però com dèiem, no n’hi ha prou. Comentàvem fa unes setmanes en aquestes mateixes línies que l’assumpte de Ciutadania no era més que la gota que havia fet vessar el got de la maltractada educació pública valenciana. L’ocurrència de Font de Mora i Camps era una frivolitat per fer sonar la cleca contra una iniciativa del govern Zapatero. Però els problemes de l’ensenyament al País Valencià van molt més enllà.

Com també vam comentar, l’abandonament del sistema públic d’educació (així com del sanitari, de transports, d’atenció social…) és fruit d’un determinat model de societat que intenta aplicar el Partit Popular. Si hi ha escoles i hospitals privats, qui puga que s’ho pague, i qui no mala sort. Els diners, a l’hípica, la vela i la Fórmula 1.

Aquesta és l’autèntica guerra, quin model de país volem. Els dels serveis públics abandonats i macroesdeveniments esportius o el d’una educació i sanitat amb recursos i a l’abast de tothom. I per això la gent de la Plataforma no es pot conformar amb una moratòria de Ciutadania en anglés. Cal aprofitar la inèrcia de la mobilització per anar conquerint més terreny i no deixar més eixida al Consell que la dignificació i la dotació suficient de recursos pels centres públics valencians. La batalla de l’educació no ha acabat, ni molt menys, i la guerra pels serveis públics serà llarga i dura.

divendres, 5 de desembre del 2008

L'edifici pot caure?

Article pel cronica.cat de la setmana. I que em perdone Jordi per l'apropiació d'idees...

La manifestació del passat dissabte a València va ser històrica. Cent mil persones protestant contra l'abandonament de l'educació pública per part del Consell. La frivolitat de d'Educació per la Ciutadania en anglès ha esdevingut una gota massa gran per un got que ja estava molt ple. Aquesta és la primera esquerda seriosa en l'edifici monolític que ha construït el PP al País Valencià. Una esquerda en l'àmbit de l'educació que es podria reproduir en altres serveis públics deixats de la mà de déu, com la sanitat, l'atenció a la dependència, la justícia, els transports...

Dèiem que el PP ha construït un edifici. Enmig d'una conversa molt interessant l'altre dia va sorgir la idea que els populars valencians no tenen un programa de govern, tenen un model de societat que apliquen de forma implacable. Amb els seus propis valors que es plasmen a través d'accions concretes. Fins ara aquest edifici social ha estat ben plantat, amb els ciments sòlidament assentats en un terra de beneficis ràpids fruit d'una economia basada, mai millor dit, en el totxo. El totxo i el bon moment de molts sectors empresarials gràcies a una conjuntura de creixement generalitzat. Això permetia, en certa forma, ignorar l'estat dels serveis públics, donat que una gran part de la població podia recórrer al sector privat. D'aquesta forma els diners públics es destinaven a la política de grans esdeveniments, com la Copa de l'Amèrica o la Fórmula 1, que contribuïen a augmentar la sensació de prosperitat col·lectiva.

Però aquesta prosperitat col·lectiva pot tenir les hores comptades. Ja no hi ha totxo, les empreses estan en serioses dificultats, augmenta l'atur. Els serveis públics tornen a ser necessaris. L'educació, després d'anys de rebre per tots els costats, ha dit prou. S'han mogut els ciments i la primera esquerda és gran. Tot indica que després en vindran d'altres. I no cal ser arquitecte per saber que moltes esquerdes poden fer caure un edifici.

dilluns, 1 de desembre del 2008

Canvis conjunturals o estructurals? (i 3): la fi de les maquinàries dels partits?

La passada campanya presidencial nordamericana ha viscut una particularitat sobre la qual s'ha de fer menció: cap dels dos candidats eren d'allò que es considera "l'aparell" del partit.

Efectivament, McCain no era un republicà clàssic amb el suport del partit. En certa forma això es pot atribuir a l'actuació de Bush, que havia deixat els republicans amb una situació incòmoda. El commander in chief sortint no podia donar un suport contundent al seu candidat perquè el podia hipotecar. El partit va adoptar una actitud d'espera, amb unes bases estàtiques, i en certa forma això va obligar McCain a fer una tria arriscada pel ticket, amb la desconeguda i vehement Sarah Palin.

Més evident és encara el cas dels demòcrates. El partit apostava obertament per Hillary Clinton. Hi havia una raó de pes: Bill Clinton va dedicar els seus últims esforços des de la presidència en fer-se un partit a mida per preparar-li el terreny a la seua dona en 2008. Tant si guanyava com si perdia Gore aquesta era la idea.

Clinton home va tocar totes les tecles possibles i inclús es va embrutar les mans en la campanya de les primàries, entrant-hi de forma agressiva. Però Obama ho va fer millor i va guanyar contra pronòstic i contra la maquinària demòcrata. Els caps del partit es van anar rendint poc a poc a l'evidència i van apostar pel candidat negre. I tot el partit es va posar al seu servei, tot i que Obama va apostar per fer les coses a la seua manera.

Aquesta última campanya ha canviat probablement la percepció del poder dels comités nacionals dels partits, del DNC i el RNC. Més en el cas demòcrata, però no oblidem que McCain s'ha reivindicat com un maverick, un aventurer solitari.

Precisament les primàries haurien de servir per airejar les habitacions fosques on massa sovint es decideixen les coses en política, posant els interessos corporatius de les cúpules d'uns actors del sistema, com són els partits, per sobre dels mèrits i les capacitats de la gent que ha d'omplir les llistes. Per sort, pareix que en 2008 això no ha passat als EUA, i ha establert un precedent emocionantment perillós.

Algú s'anima a fer un paral·lelisme amb els casos valencià, català o espanyol?