Solidaritat

Una guerra consta de moltes batalles. Hi ha de més i de menys importants, ajuden a guanyar posicions o a perdre'n, hi utilitzes recursos i té un efecte directe a la moral de la tropa.

La principal batalla, ara mateix, de l'agenda política és el nou finançament previst a l'Estatut d'Autonomia de Catalunya. No sóc jurista, per tant no entraré a valorar si la bilateralitat està blindada, si la LOFCA juga un paper o un altre... no ho sé. Allò que estic veient clarament és que la part catalana està perdent una de les primeres i més importants batalles: la semàntica.

Es parla de "solidaritat entre autonomies", de "limitar la solidaritat", d'incloure o treure coses del "cupo de solidaritat"... Però de què estem parlant? Solidaritat? Quina solidaritat?

El mot està viciat. Qui nega o limita la solidaritat és un "insolidari". I ah, què mal sona, no? Els catalans són uns insolidaris. Amb lògica semàntica és una reflexió irrefutable. Vols menys solidaritat? Insolidari. I és que això és cert!

Per tant, cada cop que el conseller Castells, el cap de l'oposició Mas, el conseller Huguet, qualsevol dirigent, diputat, opinador i columnista que vol un finançament amb més recursos per les arques públiques catalanes pronuncia el mot "solidaritat" està abonant el camp de la derrota. Ajuda a reproduir el tòpic anticatalà més estés i és el pitjor argument per una negociació que ningú sap com acabarà: els catalans ho volen tot per a d'ells. Volen reduir la solidaritat. Són uns insolidaris.

Cal ser-ne conscient, perquè batalles així marquen el curs d'una guerra. No cal anar a Lakoff, és de sentit comú.

PS: Aquest post és fruit de dues coses: a la tertúlia matinal del Cuní en Cruanyes ha reproduit aquesta idea, que havia pensat feia dies i que m'estranyava que ningú no digués, perquè la trampa no és nova i seguim caient. L'altre motiu és la meua primera experiència de creuament "twitero", que ha estat amb algú tan insigne com en Carles Puigdemont, sobre açò precisament. En Puigdemont twitejava sobre i a la presentació de la proposta de CiU sobre finançament, hem parlat del tema i ha dit "aquesta és una reflexió de bloc". Me l'he agafat al peu de la lletra! I com sóc novato, doncs m'ha fet gràcia, mira.

And the winner is...

Finalment, l'esperança s'ha imposat a l'experiència. Algun cataclisme insospitat hauria de passar perquè Barack Obama no es convertís en el candidat demòcrata a la Casa Blanca. Després d'una llarga i costosa lluita amb Hillary Clinton, el senador per Illinois ha demostrat tenir una millor estratègia: millor planificació, millor execució, millors resultats.

Obama (o el seu equip, personalitzat en ell) ha sabut captar els missatges que envia la societat nordamericana i ha sabut oferir una resposta. I ho ha comunicat, la part que més ens interessa, perfectament. No cal que tornem a incidir en la utilització de les xarxes socials virtuals com a factor mobilitzador, però això, sumat a d'altres elements, sobretot discursius, ens porten a la clau de volta de l'obamisme. Es pot resumir amb una frase que li agrada molt a en Guillem: no comuniques, involucra!

El senador no era un candidat que es postulava com a millor solució pels problemes del país, aquesta era Clinton. Ell s'ha preocupat, sobretot i per damunt de qualsevol altra cosa, en implicar i fer sentir protagonista d'una cosa molt més gran a tothom que li ha donat suport. Aquest és el marc que ha englobat tota la campanya. Sempre en primera persona del plural. Defugint d'ell com a candidat i inclús del paraigua del partit demòcrata. "Nosaltres", "tots", "junts", una música que no és nova però que mai s'havia interpretat amb tanta precisió i virtuositat. Un relat, una retòrica, una posada en escena, unes accions que entraran a la història de la comunicació política (el vídeo "Yes, we can", cal comentar-lo més?) dedicades no a presentar-se com a més competent o preparat, sinó a implicar directament als seguidors, creant una dinàmica positiva i imparable que feia medrar cada cop més aquesta base social fent inútils els esforços de la seua rival, favorita al mateix temps que impotent.

La recepta de la implicació i la mobilització no és nova, però els ingredients sí que ho són: la comunicació entesa com a procés que es porta a terme en una xarxa de nodes emissors i receptors que permeten la viralitat, amb un públic objectiu crític, format, amb certa capacitat econòmica i amb molts, molts contactes amb el mateix perfil. A aquesta gent no se la pot informar, l'has de convèncer i involucrar. Si ho fas bé els beneficis són molt grans. I això, el senador ho ha fet a la perfecció.

Obama és el candidat de la transició, que volem imparable, cap a la política 2.0. La feina no ha acabat, ni molt menys, però s'ha avançat un bon tros.

Congrés fundacional d'ACOP

Dijous i divendres vaig estar a Madrid assistint al congrés fundacional de l'Asociación de Comunicación Política (ACOP). És aquesta una iniciativa novedosa, on es vol crear un fòrum comú pels acadèmics i els professionals d'aquesta cosa anomenada comunicació política, concepte ja difícil de definir per se.

El congrés va tenir els pecats habituals de l'academicisme, amb una estructura que no ajudava a l'entreteniment i a treure l'aigua clara. Tot de taules, una darrere d'una altra, on es presentaven quatre o cinc comunicacions, prèviament cribades pel comitè científic del congrés. Amb dotze minuts per presentació, mai respectats, no dóna temps per arribar al fons de la qüestió, i més encara quan la gent que prové de la universitat té la santa mania de perdre la meitat del temps parlant de metodologia. I si no ho feien, el comentarista de la taula els ho retreia. Vaja, que es treien ben poques conclusions.

Cal fer una honrosa excepció, això sí, a la taula que tractava sobre comunicació governamental (la que més m'interessava prèviament) amb unes presentacions molt bones de Maria José Canel sobre l'estructura de la comunicació a Moncloa, una de Karen Sanders sobre el model del New Labour a Downing Street i una altra de Custódio Oliveira sobre la campanya a favor del metro de Porto. La taula rodona sobre consultoria també va ser profitosa, amb Xavier Roig, Luis Arroyo y Marcos Magaña, i tampoc va estar malament la taula rodona sobre les campanyes dels partits les passades generals.

Però en general, esperava més. És que d'aquesta dialèctica acadèmic vs. professional, jo sóc hooligan de la segona. Almenys vam tenir algunes activitats paral·leles que van donar xispa al tema. A baix podeu observar el resultat d'una d'elles, tot i que la imatge no és massa bona...


Bé, donarem una oportunitat a l'associació, de la qual ja sóc membre. El concepte de juntar aquests móns és bastant engrescador. L'any que ve no hi haurà congrés i farem workshop a Barcelona, més pràctic.