divendres, 19 de desembre del 2008

Font de Mora, no n'hi ha prou

Aquesta setmana al crònica...

Els últims dies hem vist com el conseller Alejandro Font de Mora reculava i retirava (tècnicament, una moratòria) l’ordre per impartir Educació per la Ciutadania en anglés. Però no n’hi ha prou. No cal malinterpretar aquesta frase: la Plataforma per l’Ensenyament Públic ha fet una feina fantàstica, amb un esforç mobilitzador i una coherència en les idees que han sorprés als confiats governants valencians, que creïen que regien un poble de mesells obedients. Doncs la realitat, cabuda, els ha desmentit. No és així. Gràcies a la feina de molta gent el govern Camps ha patit una derrota ben sonada. La primera, a més.

Però com dèiem, no n’hi ha prou. Comentàvem fa unes setmanes en aquestes mateixes línies que l’assumpte de Ciutadania no era més que la gota que havia fet vessar el got de la maltractada educació pública valenciana. L’ocurrència de Font de Mora i Camps era una frivolitat per fer sonar la cleca contra una iniciativa del govern Zapatero. Però els problemes de l’ensenyament al País Valencià van molt més enllà.

Com també vam comentar, l’abandonament del sistema públic d’educació (així com del sanitari, de transports, d’atenció social…) és fruit d’un determinat model de societat que intenta aplicar el Partit Popular. Si hi ha escoles i hospitals privats, qui puga que s’ho pague, i qui no mala sort. Els diners, a l’hípica, la vela i la Fórmula 1.

Aquesta és l’autèntica guerra, quin model de país volem. Els dels serveis públics abandonats i macroesdeveniments esportius o el d’una educació i sanitat amb recursos i a l’abast de tothom. I per això la gent de la Plataforma no es pot conformar amb una moratòria de Ciutadania en anglés. Cal aprofitar la inèrcia de la mobilització per anar conquerint més terreny i no deixar més eixida al Consell que la dignificació i la dotació suficient de recursos pels centres públics valencians. La batalla de l’educació no ha acabat, ni molt menys, i la guerra pels serveis públics serà llarga i dura.

divendres, 5 de desembre del 2008

L'edifici pot caure?

Article pel cronica.cat de la setmana. I que em perdone Jordi per l'apropiació d'idees...

La manifestació del passat dissabte a València va ser històrica. Cent mil persones protestant contra l'abandonament de l'educació pública per part del Consell. La frivolitat de d'Educació per la Ciutadania en anglès ha esdevingut una gota massa gran per un got que ja estava molt ple. Aquesta és la primera esquerda seriosa en l'edifici monolític que ha construït el PP al País Valencià. Una esquerda en l'àmbit de l'educació que es podria reproduir en altres serveis públics deixats de la mà de déu, com la sanitat, l'atenció a la dependència, la justícia, els transports...

Dèiem que el PP ha construït un edifici. Enmig d'una conversa molt interessant l'altre dia va sorgir la idea que els populars valencians no tenen un programa de govern, tenen un model de societat que apliquen de forma implacable. Amb els seus propis valors que es plasmen a través d'accions concretes. Fins ara aquest edifici social ha estat ben plantat, amb els ciments sòlidament assentats en un terra de beneficis ràpids fruit d'una economia basada, mai millor dit, en el totxo. El totxo i el bon moment de molts sectors empresarials gràcies a una conjuntura de creixement generalitzat. Això permetia, en certa forma, ignorar l'estat dels serveis públics, donat que una gran part de la població podia recórrer al sector privat. D'aquesta forma els diners públics es destinaven a la política de grans esdeveniments, com la Copa de l'Amèrica o la Fórmula 1, que contribuïen a augmentar la sensació de prosperitat col·lectiva.

Però aquesta prosperitat col·lectiva pot tenir les hores comptades. Ja no hi ha totxo, les empreses estan en serioses dificultats, augmenta l'atur. Els serveis públics tornen a ser necessaris. L'educació, després d'anys de rebre per tots els costats, ha dit prou. S'han mogut els ciments i la primera esquerda és gran. Tot indica que després en vindran d'altres. I no cal ser arquitecte per saber que moltes esquerdes poden fer caure un edifici.

dilluns, 1 de desembre del 2008

Canvis conjunturals o estructurals? (i 3): la fi de les maquinàries dels partits?

La passada campanya presidencial nordamericana ha viscut una particularitat sobre la qual s'ha de fer menció: cap dels dos candidats eren d'allò que es considera "l'aparell" del partit.

Efectivament, McCain no era un republicà clàssic amb el suport del partit. En certa forma això es pot atribuir a l'actuació de Bush, que havia deixat els republicans amb una situació incòmoda. El commander in chief sortint no podia donar un suport contundent al seu candidat perquè el podia hipotecar. El partit va adoptar una actitud d'espera, amb unes bases estàtiques, i en certa forma això va obligar McCain a fer una tria arriscada pel ticket, amb la desconeguda i vehement Sarah Palin.

Més evident és encara el cas dels demòcrates. El partit apostava obertament per Hillary Clinton. Hi havia una raó de pes: Bill Clinton va dedicar els seus últims esforços des de la presidència en fer-se un partit a mida per preparar-li el terreny a la seua dona en 2008. Tant si guanyava com si perdia Gore aquesta era la idea.

Clinton home va tocar totes les tecles possibles i inclús es va embrutar les mans en la campanya de les primàries, entrant-hi de forma agressiva. Però Obama ho va fer millor i va guanyar contra pronòstic i contra la maquinària demòcrata. Els caps del partit es van anar rendint poc a poc a l'evidència i van apostar pel candidat negre. I tot el partit es va posar al seu servei, tot i que Obama va apostar per fer les coses a la seua manera.

Aquesta última campanya ha canviat probablement la percepció del poder dels comités nacionals dels partits, del DNC i el RNC. Més en el cas demòcrata, però no oblidem que McCain s'ha reivindicat com un maverick, un aventurer solitari.

Precisament les primàries haurien de servir per airejar les habitacions fosques on massa sovint es decideixen les coses en política, posant els interessos corporatius de les cúpules d'uns actors del sistema, com són els partits, per sobre dels mèrits i les capacitats de la gent que ha d'omplir les llistes. Per sort, pareix que en 2008 això no ha passat als EUA, i ha establert un precedent emocionantment perillós.

Algú s'anima a fer un paral·lelisme amb els casos valencià, català o espanyol?

divendres, 28 de novembre del 2008

Mira i la ciutat de València

Aquesta setmana també em ve de gust penjar al bloc el meu article al cronica.cat. Ací va.

El professor d'història és el títol de la nova novel·la de Joan Francesc Mira, que tanca una trilogia encetada ni més ni menys que fa vint anys amb Els treballs perduts i continuada amb Purgatori. Espere amb ànsia poder llegir el text.

Mira és l'intel·lectual valencià viu més important. Destaca particularment en tres camps: la traducció dels clàssics (immensa Divina Comèdia de Dante), l'assaig (la revisió constructiva que fa de Fuster a Sobre la nació dels valencians és imprescindible) i la narrativa. Sense menystenir, ni per un moment, la seua faceta com a articulista, que omple els buits entre obra i obra. Si a tot això sumem un gran compromís cívic amb el seu país el resultat és un d'aquells personatges imprescindibles que són ben escassos.

Que Mira traga una novel·la ens permet gaudir de les seues paraules a les entrevistes de promoció. Destil·la lucidesa analítica i intel·ligència en tot allò que diu. Arran de les reflexions del protagonista d'El professor d'història, aquests dies l'escriptor parla molt de la seua relació en la ciutat de València, aquesta València actual que ens fa sentir estranys a alguns nadius però que tant agrada a tanta gent, pel que pareix.

Molts valencians tenim una relació amor-odi en el nostre cap i casal. Com a capital ha de ser l'ariet del país, l'avantguarda cultural, conceptual, política i econòmica. I en certa forma ho és, però més bé de la part del país que menys ens agrada. I per això ens veiem obligats a estimar-la i no podem evitar odiar-la. Patim certa esquizofrènia en aquesta relació.

Si la generació de Joan Francesc Mira, formada per autèntics homenots com ell, hagués reeixit amb el seu projecte de país, hui en dia València seria una ciutat diferent, moderna, culta i arrelada a la seua terra, en compte de ser un monument a la buidor, la frivolitat i la coentor, feta a imatge de la mediocritat dels seus dirigents. Les generacions següents ho haurem de seguir intentant.

(Em permet també enllaçar l'entrevista a Vilaweb TV)

dimecres, 19 de novembre del 2008

Canvis conjunturals o estructurals? (2) La forma de fer campanyes

El segon post sobre els canvis va dedicat a la meua part preferida: les campanyes electorals. És evident que l'equip d'Obama ha innovat, bàsicament pel concepte que ja hem esmentat diverses vegades: la utilització estratègica d'internet i les xarxes virtuals no només com a altaveu d'un missatge, sinó com a element catalitzador de la maquinària de campanya.

Les campanyes es diuen així perquè tenen molta semblança en les campanyes militars. Doncs Obama ha utilitzat una arma que McCain ho ha sabut explotar. Això li ha donat una avantatge en voluntaris, found raising i impacte social. Obama tenia aviació i McCain cavalleria.

Però, quina lectura o aplicació d'aquest canvi, que sí que estic segur que és estructural, en la forma de fer campanyes es pot fer des del nostre context polític? Com es poden fer campanyes estil 2.0 ací? De moment, no es pot.

Fins ara hem tingut alguns exemples, manifestament insuficients, d'utilització de les eines de la xarxa per la gestió d'una campanya. El problema és que ningú ha apostat per la xarxa per a fer política. S'ha utilitzat internet per difondre missatge (i poc), però no com a element central en la planificació i execució d'una estratègia. Ningú s'ho ha cregut encara ni hi ha invertit diners.

Però com implicar en política a certs sectors poblacionals si no és a través dels nous mitjans? Mirem qualsevol estudi de mitjans i veurem quin és el l'activista d'internet tipus: jove o mitjana edat, acadèmicament preparat, opinions formades, progressista i potencialment abstencionista. En definitiva, material de primera qualitat.

I a aquesta gent no hi arribaràs per un mailing. Són (som?) gent acostumada a compartir informació, no a rebre-la i repicar-la. Amb cultura participativa i no d'obediència cega. Comunicació bidireccional i no unidireccional. 2.0 i no 1.0. Però el problema és que tenim uns partits polítics i unes administracions que no arriben al 0.5. Si hi ha poca voluntat d'informar, quina n'ha d'haver de compartir en xarxa?

Si el medi és el missatge, com deia McLuhan, actualment hi ha un missatge que no s'està donant, perquè hi ha un medi que no s'està utilitzant. Fins quan s'obviarà aquest fet?

dilluns, 17 de novembre del 2008

Canvis conjunturals o estructurals? (1) La fi del mite WASP

Amb aquest encete una sèrie de posts sobre com s'han desenvolupat la campanya i les eleccions als EUA i les conseqüències que poden tenir sobre el futur.

Començarem pel que crec que pot ser la fi del mite WASP (White Anglo Saxon Protestant). Els WASP són la classe (definició laxa i poc científica que em permetreu) que ha marcat la pauta als Estats Units des de la seua fundació a finals del XVIII. En tots els aspectes: són els fundadors de la nació, sempre han sigut el poder econòmic, l'avantguarda social i evidentment sempre han controlat la política nordamericana. Només un president s'escapa de la definició WASP, bàsicament per la religió. J.F. Kennedy era catòlic.

Però a la vista dels resultats del 4-N això podria canviar. No m'estic referint tant al color de la pell del proper president (que també), sinó a qui ha donat la presidència a Obama. Per primer cop, una equació estranya de negres, hispans, pobres i joves ha donat com a resultat un president dels EUA.

Només el 41% dels homes blancs i un 46% de les dones blanques han votat Obama. I això inclou als catòlics descendents d'irlandesos i italians, que no són pocs. McCain guanya per golejada en aquest segment poblacional. Obama arrassa en tots els altres en percentatges brutals. I l'augment de la participació ha vingut per aquí: les minories.

Quines conseqüències s'hi podrien derivar? Què significa que sectors de la població que fins ara no participaven del procés polític? Si decidia només la classe mitjana blanca, temes com la seguretat social universal i altres prestacions socials no estaven en l'agenda política (almenys la realitzable), per no parlar de polítiques redistributives. Però i ara?

Els sectors que han fet president Obama tenen el pes electoral suficient per reclamar un gir en la forma de fer política. Han dit "estem ací i ara ens heu d'escoltar". Es faran escoltar? Els escoltarà Obama?

D'això depèn en bona part que d'ací a quatre anys aquests sectors es tornen a implicar en un procés electoral. Serà un canvi conjuntural o estructural?

(Post inspirat en una conversa amb el consultor Roberto Izurieta a la George Washington Universtity. Hi ha gent que et dóna claus per entendre algunes coses. Gracias Roberto)

divendres, 14 de novembre del 2008

Article al Crònica

Per desengreixar una miqueta sobre les eleccions als Estats Units, que encara em queda corda, copie ací l'article al cronica.cat d'aquesta setmana. A vore si generem un poc de debat!

Compromís, un pas més cap al bipartidisme

Aquesta setmana, amb la dissolució de facto del grup parlamentari, s'ha escrit l'última pàgina de la història de Compromís pel País Valencià, una coalició que ningun dels seus integrants principals se la creia excessivament. Un cop més, a la política valenciana el tacticisme s'ha imposat a l'estratègia a llarg termini i la conseqüència més immediata és que estem a les portes del bipartidisme absolut a les Corts Valencianes, amb la pèrdua de legitimitat representativa que això significa.

No es pot fer una coalició electoral si no hi vols ser. No es pot fer una coalició electoral si no la vols vendre. No poden haver més filtracions a la premsa que reunions. No es poden llençar missatges contradictoris a tort i a dret. No es pot ser incoherent amb les polítiques municipals de cada partit. No pot anar de cap de llista qui més ha fet per boicotejar la coalició. No es pot fer una no-campanya electoral. No pot ser que al primer dia el grup parlamentari salte pels aires. Així no es fan les coses.

El Compromís ha sigut un nyap enorme que ha fet molt per instal·lar en certs sectors socials valencians un desconcert i desànim que costarà de treure. Els fets no tenen marxa enrere, però no estaria de més que algú en prengués nota i no es repetiren errors garrafals. Si algú ha d'assumir responsabilitats o no, això és cosa dels partits i les seues executives. Però el que és evident és que l'electorat i la societat valenciana reclamen estratègies clares i missatges nítids que oferisquen alternatives i solucions, tant pel que fa a la formulació d'un model exitós de societat com a les qüestions més palpables del dia a dia.

Tant el nacionalisme com l'esquerra al País Valencià han d'apostar per refer el seu discurs i oferir respostes si volen sobreviure políticament. La imatge penosa i lamentable que ha ofert el sainet del Compromís ha de servir per extreure lliçons col·lectives. Deixar de fer de la política un pati d'escola i començar a fer política, amb majúscules. O resignar-se a escollir entre Camps i Alarte en 2011. No hi ha volta de full.

dimecres, 12 de novembre del 2008

Algunes claus de la campanya

En un post anterior vam comentar el paper dels joves i Internet com a catalitzador de la campanya d'Obama, però evidentment han hagut altres causes per la victòria del candidat demòcrata. N'esmentarem algunes, moltes de les quals estaven ben presents en les converses que he pogut mantenir amb gent més que interessant a Washington DC.

El camp de joc. A les exit polls era evident que l'issue principal de la campanya havia estat l'economia, en un context de crisi ferotge. Ni Iraq, ni terrorisme, ni política internacional. Economia, amb una classe mitjana en moments difícils que necessita una música que li agrade.

El passat recent. Totes les persones de l'àmbit republicà que hem parlat han coincidit en afirmar que la presidència de George W. Bush ha estat la pitjor de la història dels Estats Units. Per això l'esforç d'Obama de vincular McCain amb el president, i també el del senador d'Arizona per desmarcar-se'n.

Sarah Palin. El temps ha demostrat que l'elecció del ticket republicà no ha sortit efecte. Els republicans moderats (hi ha més dels que sembla) es van tirar les mans al cap. La qualitat política de Palin s'ha revelat més bé baixa. Però atenció, això s'ha sabut amb el temps. L'aposta ha estat atrevida i això se li ha de reconéixer a McCain.

El finançament. Obama ha recaptat 650 milions de dòlars. Tenir més peons permet col·locarlos a més llocs i dispersar les tropes del contrari. Obama ha obligat McCain a fer campanya fins i tot al seu propi estat, Arizona, per por a perdre'l. Això l'ha obligat a desviar recursos de llocs com Ohio, Pennsylvania i Indiana.

En una de les converses que vam tenir, un reputat consultor ens va fer notar que una empresa amb uns ingressos per vendes de 650 milions de dòlars té un valor aproximat de 3250 milions de dòlars (si el volum de vendes representa el 20% del valor total. És el que vaig entendre, no sé massa d'economia!). L'equip d'Obama ha creat una empresa que val més de tres mil milions de dòlars en menys de dos anys i partint de zero. I l'alt percentatge de donants que aportaven quatitats xicotetes cada poc temps permetia una entrada regular d'efectiu.

El funcionament. La campanya d'Obama estava ben ensamblada i amb molt de greix a les articulacions. Ha funcionat com un autèntic rellotge, i no era fàcil coordinar a més de milió i mig de voluntaris. Alguna gent l'ha definit com la campanya perfecta, sense errades. Només va tenir un moment dubitatiu als primers moments de l'efecte Palin, però per sort o per una decisió correcta de no dir res la candidata a vicepresidenta es va acabar retratant ella soleta.

L'estratègia. Molta recaptació, temes de campanya beneficiosos i una maquinària que funciona no valen de res sense una estratègia correcta, coherent i perdurable en el temps. I l'estratègia d'Obama ha estat perfecta des del primer dia. Va començar la campanya presidencial a les primàries: jo represente el canvi que entre tots hem de construir. Tots els missatges enquadraven a la perfecció en aquest dibuix. Funcionava igual contra Hillary, Bush o McCain. I atenció: el canvi implicava a les minories, que li han acabat per donar la presidència a Obama.

Això contrasta amb una estratègia més bé canviant de McCain. Country first és un lema que poc ha de veure amb Joe the Plumber, per exemple. Dos elements centrals de la campanya que són incoherents entre ells.

El candidat. Més enllà de jove, dinàmic, empàtic i atractiu, Obama és una persona que desprén intel·ligència amb tot allò que fa. Sobretot en un detall clau: s'ha sabut rodejar de gent encara més intel·ligent que ell. Per a mi això és la màxima demostració de capacitació. Si no hi entenc d'un tema, posaré algú que hi entenga. L'equip del candidat ha estat format per referents de les campanyes, l'estratègia i la comunicació. A Obama mai li ha importat si abans eren gent dels Clinton o de qui fos. Si eren bons havien d'anar amb ell.

Bé, aquestes són només algunes claus que sumades a la mobilització dels joves i voluntaris i a la utilització inteligent de les xarxes virtuals han acabat per conformar una equació de victòria. I cal afegir que la campanya de McCain no ha estat dolenta del tot, al contrari. Però s'han enfrontat una bona campanya del segle XX contra una campanya quasi perfecta del segle XXI.

dimarts, 11 de novembre del 2008

Un cop tornat

Ja fa 24 hores que he tornat a casa. El jet lag encara apreta fort, no sé ben bé en quin dia estic, després d'haver dormit tantes hores. De fet, entre les hores perdudes a l'avió i les dormides, m'han furtat un dia sencer!

L'estat de xoc encara continua, ajudat per la boirina mental. Només recorde que un dels últims dies de viatge, mentre assistia a una conferència sobre les claus de la campanya recentment acabada, vaig apuntar a una llibreta el llistat de posts que volia fer sobre coses diferents. En són molts, tot seguit copie la llista, que no va per ordre d'importància:

- Algunes claus de la campanya, un cop sabem que ha guanyat
- Saber interpretar el canvi
- Gent interessant que he conegut
- Canvi estructural o conjuntural? (aquest post té tres parts, mínim)
- Lliçons americanes
- Nascuts per ser lliures

Els propers dies miraré d'anar tatxant cosetes del llistat. Incompliré un dels criteris més importants dels posts, que és el d'actualitat, però mira, la vida és dura.

De moment, només fer-vos partíceps de la brutalitat de viatge que he viscut, fantàstic, intens, que ha servit per aprendre moltes coses, per conéixer gent interessant i per mantenir converses que recordaré durant molt de temps. Ah, i a més hem fet turisme del clàssic i m'he comprat un iPod.

Com no, agraïr als altres 15 de Washington aquesta experiència. A tots ells dedique el següent vídeo, abans de fer un següent post ja més seriós:

dijous, 6 de novembre del 2008

Obama, el moviment

Gran part de l'interès del viatge a Washington que estic disfrutant i que mai agrairé prou el haver-ho fet és la candidatura d'Obama a les eleccions. Ras i curt. Com s'ha creat el fenomen Obama, com actua i com ha aconseguit que un negre demòcrata guanye les eleccions.

Obama no és un candidat. Obama és un moviment. Cal apreciar bé la diferència. No és John Kerry, ni tan sols Bill Clinton. La campanya d'Obama marca un abans i un després en la comunicació política perquè ha aconseguit un grau d'implicació popular absolutament inimaginable en cap context. I te n'adones justament quan es converteix en una història d'èxit. Quan veus a milers de persones, majoritàriament joves, concentrant-se en els voltants de la Casa Blanca per celebrar una victòria electoral. Et xoquen les five, t'abracen i t'agraeixen que vages des de Barcelona per viure-ho. Eufòria col·lectiva.

Però per què Obama ha trascendit la seua dimensió de candidat i s'ha convertit en un moviment de masses, millor dit, de molts individus que han treballat activament per la seua elecció com a president? Hi ha moltes claus, moltes. Jo en destacaré dues: trencar per primer cop les estructures clàssiques electorals i canviar la forma de parlar i dir les coses.

La campanya d'Obama s'ha construit absolutament al marge del Partit Demòcrata. Ha renunciat voluntàriament a ser el candidat demòcrata, millor dit, només demòcrata, per esdevenir el candidat dels joves, dels antiguerra d'Iraq, i també dels que encara creuen que el somni americà, el tan manit American dream, és possible i significa l'autèntic motor del progrés dels EUA com a projecte de futur. Perquè si una cosa he entès al viatge és que els EUA no són un país, són un projecte basat en la realització col·lectiva. Un projecte d'èxit, per cert. Aprofundirem un altre dia en això.

Recuperant el fil del post, un candidat que parlava directament a molta gent, fermament posicionat en uns valors que trascendeixen les divisions entre partits.

El segon factor és el canvi de forma de dirigir-se al ciutadà-elector. Construint la seua base d'activistes entre els joves, Obama ha aconseguit mobilitzar unidireccionalment a tota una generació. Com? Parlant-los en un llenguatge que entenen i utilitzant els canals adequats. Llenguatge allunyat de les convencions i xarxes socials virtuals. Evident al mateix temps que innovador. Deixes de tractar a l'elector com un simple comprador de producte, li demanes la seua participació i implicació directa en un projecte que també depèn d'ell. El lema és Change WE can believe in. Nosaltres. De tu a tu, ajuda'm, podem. I això ningú ho havia fet mai. En certa forma, campanyes 1.0 contra campanya 2.0. Xarxa, compartir, no rebre i obeir.

Després d'aquests dies tan brutalment intensos se'm queden desenes d'històries, anècdotes i reflexions que fer. Miraré d'anar-les postejant, encara que siga en moments poc mediàtics. Sobretot quan torne i no puga dormir pel jet lag.

Per acabar aquest post, encara en estat de xoc, vos dic que viure un moment històric en primera persona ha estat una de les millors decisions de la meua vida.

Salut!

dilluns, 3 de novembre del 2008

First days

Gent! Salutacions des de Washington DC. Avui ens hem empanat una miqueta i encara estem a l'hotel, postejant i alimentant els nostres espais 2.0.

Dia intens ahir. Patejada immensa de l'hotel a la White House, l'obelisc, el llac reflectant, el Lincoln Memorial, Vietnam Memorial, National Archives -amb la Constitució, la Carta de Drets i la Declaració d'Independència...

Veient aquestes coses s'entén molt bé el relat dels Estats Units com a projecte. Quan estàs mirant a l'estàtua enorme del Lincoln (que té connotacions molt hel·lèniques, per cert), et gires i veus la línia amb el memorial de la Segona Guerra Mundial i l'obelisc de fons, saps que el Capitoli està més enllà, i ho veus clar. Aquesta gent té relat, se'l creu i l'explota. I és la clau de l'èxit. Les bases estan clares, hi ha consens, i això els permet liderar sense complexos.

Quin és el relat i el projecte d'Espanya? Quin el de Catalunya? Quin el del País Valencià? Sense les bases, no hi ha res.

(Perdoneu la brevetat, m'hagués agradat més profunditat, però poc temps i molta cua als ordinadors)

dilluns, 27 d’octubre del 2008

Five days for the trip

Val, sí, feia temps que ja no deia res, però l'estrés és dolent per a tot.

Com alguns sabreu, en cinc dies té prevista l'eixida l'expedició Els 16 de Washington, eixa mescla de friquisme, professionalisme i academicisme que anem als EUA a seguir les eleccions a la presidència dels Estats Units. Elecció que serà històrica, passe el que passe, i li ho podrem contar als néts.

En tot cas, l'expedició ens hem dotat d'un nou mitjà de difusió, el bloc Els 16 de Washington. Allà ens podreu seguir, esperem que dia a dia, moment a moment. Ens emportem els portàtils, que per alguna cosa ho són, de portàtils.

Recordeu que també tenim twitter, alguns. Us en faig una relació al lateral.

Espere que en aquests cinc dies de tensa espera, entre fer-se la maleta i seguir els trackings de Gallup i els calculadors electorals de la CNN i el Washington Post, tinga temps per escriure algunes impressions.

dimecres, 22 d’octubre del 2008

Presentació del llibre Històries de l'illa sense costes aquest divendres

El proper divendres 24 tindré el plaer de presentar a Barcelona el llibre "Històries de l'illa sense costes", del meu amic i castellonenc de pro Miquel Torres.

Em fa especial il·lusió en primer lloc perquè és amic meu, i això sempre fa gràcia. Però és que, un cop llegit, crec que li estic presentant el llibre a un valor a l'alça de la la literatura catalana, sincerament.

A mi sempre m'han agradat els relats breus. Pedrolo, Monzó i tants altres. M'agrada com hi ha gent capaç de condensar una història en poques planes, on s'inclouen reflexions, vivències, personatges... En pocs paràgrafs, una història sencera on entens els protagonistes i perquè fan el que fan. Com em sembla tremendament difícil, ho admire.

Doncs Històries de l'illa sense costes, al meu entendre, agafa el millor d'aquesta tradició de narrativa breu. Té un aire fantàstic, oníric, de ciència-ficció. Però tot i estar basat en situacions irreals, les vivències són plenament humanes i inclús les reflexions són reconeixibles per tots nosaltres, tan normals.

Vaja, que us el recomane de bona gana. A més, pels amics del mitjà internet, Miquel ha posat en marxa un bloc perquè hom puga llegir alguns dels seus relats i comentar-los, si li ve de gust. Un llibre una mica 2.0, o potser 1.5...

Evidentment, esteu totes i tots convidats a la presentació. Divendres 24 d'octubre, 19.00 hores, Espai País Valencià (c. Verdi, 174, baixos). Hi haurà l'autor, esclar. Després de la presentació farem una "picaeta" i comentarem la jugada.

Vos espere!

divendres, 10 d’octubre del 2008

Il fare politica

Ahir vaig anar al Verdi Park a veure, dins "El documental del mes", Adéu Revolució, (Il fare politica) (Hugues Le Paige, 2005). Tracta de la relació de quatre persones de Mercatale, un poble de l'anomenada Toscana Roja que en la postguerra li deien "la Piccola Rusia", amb la política i la militància al Partit Comunista d'Itàlia.

És un film molt interessant, i que tot i que se centra més en els personatges que en el partit o la discussió política, serveix per observar el procés de descomposició del PCI, el partit comunista més important d'Europa Occidental després de la Segona Guerra Mundial. El documental es fixa en com viuen la política aquestes quatre persones, que de compartir militància i plantejaments en 1982, emprenen camins ben diferents fins 2005, any d'edició de la pel·lícula. És un procés paral·lel a la desaparició dels pòsters de Ho Chi Minh i Lenin de la Casa del Popolo.

Recordem que el PCI es va refundar en caure el mur de Berlin per transformar-se en el Partito Democratico della Sinistra (PDS), que després esdevindria el Democratici di Sinistra. En el camí van perdre l'escissió Rifondazione Comunista. Les diferents marques han anat formant part bastant assíduament de les coalicions d'esquerres que s'han enfrontat a Silvio Berlusconi, amb diferent sort.

Dels quatre protagonistes del documental, només un continua militant a DS en 2005. La resta han deixat la militància activa en gran part pel canvi de concepció de la manera de "fare politica", per la substitució dels partits de masses, que eren una eina potentíssima de socialització i participació comunitària, per una militància passiva que tres dels nostres protagonistes no accepten de cap manera. I això que com diu Carlo Giuntani, un dels personatges, és més fàcil continuar que deixar-ho. Perquè tots tenien el compromís i la participació política a l'ADN personal i no és fàcil canviar-ho.

És bastant recomanable, en definitiva.

Nova col·laboració a cronica.cat

Aquesta setmana he engegat les meues col·laboracions periòdiques amb el diari digital cronica.cat. La veritat és que em fa bastanta il·lusió. Si tot va bé, cada dijous em podreu llegir opinant sobre l'actualitat del País Valencià.

De moment, el primer article, com no podia ser d'altra manera, parlava sobre el Nou d'Octubre.

El podeu llegir si cliqueu ací.

dimecres, 8 d’octubre del 2008

US Elections: un sopar en joc

Tinc un sopar jugat en ma mare a què Obama guanya les eleccions. Ella manté que un afroamericà encara no pot arribar a ser president de la primera potència mundial. Ens el vam jugar fa cosa de mes i mig, quan la cosa no estava molt clara, però el dissabte passat li vaig dir mig en broma que anara preparant uns eurets perquè la cosa està decantada.

Decantada, sí, però no solucionada. Això només ho sabrem el dia 4 a la nit, la matinada a la costa est (de la península). Tot i això, a vint i escaig dies de l'election day, tots els indicis apunten a la victòria demòcrata.

Així ho diuen les enquestes i experts com Karl Rove (principal assessor de Bush, dit l'Arquitecte). Obama està fregant, si no ha traspassat ja, la tanca dels 270 vots electorals. Podria permetre's el luxe de perdre a Ohio i Florida i encara així guanyaria el matx. El debat d'ahir, amb una clara victòria del senador d'Illinois, probablement accentuarà la tendència els propers dies.

Podríem inclús viure el fenomen conegut com a "bola de neu": quan és molt evident la victòria d'un contendent, molta gent tendeix a donar suport al probable guanyador per raons d'acceptació social. Si és així la derrota de McCain podria ser escandalosa.

Però algú creu que en més de vint dies la maquinària republicana no reaccionarà? Jo no. Encara queda partit per jugar. Ho han demostrat els últims atacs a la integritat patriòtica d'Obama. De moment poc efectius, però i si hi ha noves dades, nous fets que abonen aquesta idea? Hi ha temps suficient per instal·lar-la al subconscient col·lectiu. I si no és aquesta, alguna altra carta quedarà per jugar al partit de l'elefant.

Perquè de moment, la veritat, estan fent una campanya realment fluixa, que a més no s'ha vist beneficiada per la crisi financera nordamericana. El plantejament de referèndum sobre la figura d'Obama no ha quallat, Sarah Palin és un bluff, McCain ha patinat greument amb economia i els cara a cara no han servit els interessos republicans.

La campanya de Barack Obama ha viscut de la inèrcia de les primàries i s'ha fet més clàssica. Tampoc han destacat els seus moments brillants, però amb el vent a favor a cops més val no moure's i no arriscar.

De totes maneres, jo encara espere un cop d'efecte republicà. Em resistisc a creure que ja no hi ha partit quan tot just estem a meitat de la segona part. El sopar encara no el done per guanyat.

dimecres, 1 d’octubre del 2008

Washington DC: falta un mes

Només falta un mes. Trenta dies i estaré volant amb British Airways direcció Washington DC via Londres. Setze persones conformem una expedició de gent de la política i la comunicació per viure en primera persona les eleccions presidencials als Estats Units d'Amèrica.

Em fa una especial il·lusió per diversos motius. En primer lloc per la companyia. El grup és ben divers en tots els sentits, a nivell professional, geogràfic i també ideològic. Molts d'ells són blocaires, com servidor: Albert, Pau, Ferran, Carlos, Bàrbara, Laia, Marc, Guillem... Un grup de gent del que tens moltes coses a aprendre. Caldrà mantenir les orelles ben atentes i absorbir el màxim de coneixements. Com som tots gairebé igual de friquis de la política, la diversió està assegurada. En definitiva, un grup ben parit.

El gran alicient, esclar, són les circumstàncies de l'elecció presidencial. Tenim dos challengers, cosa ben estranya, i a més un d'ells és negre. I segons el que diuen les últimes enquestes, té moltes possibilitats de guanyar. Podrem explicar que hem presenciat en directe la primera elecció d'un president afroamericà?

A més està el factor Obama. Encara no està clar si ha marcat un canvi de paradigma en la relació entre la política i la ciutadania, però el que sí que és cert és que venint de ben lluny està a punt de ser president. Ha fet la primera campanya d'utilització massiva i estratègica de les xarxes socials virtuals com a element mobilitzador i creador d'opinió. I això de per sí ja és sumament interessant.

A part de la jornada electoral tenim una altra activitat molt interessant: la World Conference of the International Association of Political Consultants, que també serà a Washington DC de dijous a diumenge. Allà els protagonistes ens analitzaran la campanya i els factors clau.

S'estan coent altres activitats, com entrevistes i trobades amb gent de la política i la comunicació, visites al Departament d'Estat, la Universitat de Georgetown i qui sap si alguna sorpresa més.

Vaja, un goig de viatge, amb combinació d'objectius professionals amb aficions personals. Serà de ben segur una experiència inoblidable. I, com no, espere narrar-vos-la a través d'eines com el bloc, twitter i el que es puga.

dimarts, 30 de setembre del 2008

Caramels enverinats: el cas de Calp

Després de Dénia, viurem una altra moció de censura a la Marina Alta. Ara és el torn de Calp, tot i que en condicions molt diferents. Si bé en Dénia va ser un cas flagrant de transfuguisme, a la ciutat del Penyal d'Ifach la cosa és ben distinta.

A les eleccions municipals de 2007, el PP va perdre la majoria absoluta. Va empatar a nou amb el PSPV, mentre que el Bloc obtenia dos regidors i el PSD un. Units bàsicament pel rebuig a l'estil urbanístic (recordem, estem a la Marina) dels populars i a un cas de prevaricació a l'adjudicació del contracte de recollida de fem es va establir un govern tripartit a l'ajuntament. L'alcalde és el socialista Luis Guillermo Serna, i el primer tinent d'alcalde és el nacionalista Ximo Tur.

Doncs bé, les desavinences no han tardat gens a aparéixer i la convivència entre socialistes i nacionalistes pareix impossible. Sabedor d'això, el PP ha ofert un caramel enverinat al Bloc, i Ximo Tur l'ha acceptat: l'alcaldia. La moció de censura està molt madura i serà els propers dies, Tur serà alcalde amb els vots dels populars i del PSD.

L'operació pareix pulcra, guanyar una alcaldia amb només dos regidors de 21. Però més bé acabarà sent una gran errada estratègica. S'ha pensat bé el Bloc què està perdent pel camí? La legislatura passada Ximo Tur va ser el fuet de la política urbanística de l'ajuntament popular amb una forta campanya d'oposició. També està el cas de la recollida de fems, ara als tribunals. Tur i el Bloc s'empassen totes les declaracions de la legislatura passada? És molt fàcil percebre el que està passant com una manca de coherència.

I no oblidem que mentre el Bloc de Calp està molt mancat d'experiència al poder, el PP coneix l'ajuntament com si hi hagueren nascut. Després d'anys i anys de poder, saben on són tots els resorts clau per fer funcionar una administració... i per destorbar la tasca de govern d'un aliat. Si els socialistes ja feien difícil la tasca de les delegacions del Bloc, que no podran fer els populars?

I com es gestionarà Urbanisme? El PP acceptarà la política restrictiva que propugna el Bloc o acabarà per imposar els seus criteris?

S'estan fent esforços per vendre el nou pacte, però amb una mica de memòria es veu que alguna cosa grinyola. Ximo Tur serà alcalde, però no està clar a quin preu ni per quant de temps. Hi ha altres solucions menys perilloses i més coherents en cas de no poder compartir un govern. Bàsicament una, l'oposició.

dilluns, 29 de setembre del 2008

Un nou PSPV-PSOE?

L'esperat 11é Congrés Nacional ja ha passat i Jorge Alarte és el nou secretari general del PSPV-PSOE. Ha guanyat amb un 51% dels vots, vint sufragis de diferència, a la coalició de Ximo Puig amb Francesc Romeu. El més llest de la classe no ha obtingut premi a una estratègia molt ben portada. Però com Ferraz és Ferraz, les maniobres (lícites) de Pajín han sortit efecte i l'alcalde d'Alaquàs ha eixit guanyador.

De totes maneres, del congrés s'extreuen algunes lectures poc novedoses. El partit va votar dividit per la meitat. Madrid s'ha hagut d'arromangar per poder posar-hi cullerada, i això ha acabat unint sectors del PSPV que poc més tenen a veure que l'alèrgia a Ferraz. La nova executiva té poc més d'un 60% de vots favorables.

En definitiva, un gran deja-vú. Un candidat que ven canvi ha guanyat per poc. Fa un discurs integrador i incopora a un parell de membres d'altres candidatures a l'executiva, que queda lluny del suport massiu. El secretari general del PSOE que anima i dóna suport al nou cap del socialisme valencià. Això ja ho hem viscut, no?

Més enllà, els delegats han rebutjat de forma quasi unànime les parts de la ponència oficial on s'ensumava un gir al centre i el canvi de nom de Partit Socialista del País Valencià per Partit Socialista de la Comunitat Valenciana, en un rampell d'orgull propi. Encara així, la candidatura "valencianista" és la derrotada, i Alarte no és precisament un Pasqual Maragall valencià. Serà la defunció definitiva del federalisme valencianista al PSPV?

De tot això, el temps dirà. I també sabrem si s'aprenen lliçons de la història o si l'home és l'únic animal que ensopega catorze anys en la mateixa pedra.

dilluns, 22 de setembre del 2008

Francesc Romeu, el més llest de la classe?

A les portes del congrés del PSPV-PSOE pareix que el panorama intern es va aclarint. O no.

José Luis Ábalos
s'ha retirat cua entre cames. Previsible, si més no. Un candidat que ja va perdre en 2000 contra Pla ningú entenia què feia allà. Ni els seus li han donat suport. Buscava, probablement, quota a la nova direcció, i és possible que no obtinga ni això.

Ximo Puig ha demostrat els resorts que encara li queden a una de les famílies més clàssiques del partit, els lermistes, per arribar en posició envejable al congrés. S'ha posicionat de forma inteligent en una corrent valencianista i nítidament socialdemòcrata, recurrint al relat clàssic del PSPV. Però clar, Puig representa els 80 i 90, èpoques passades dubtosament glorioses.

Es diferencia així de Jorge Alarte, qui sempre ha aparegut com a proper a Ferraz, sobretot quan Madrid no ha trobat una Sánchez-Camacho de torn en la persona de l'alcalde d'Elx. Representa la via més insulsa del socialisme valencià: el que fa Ferraz (Pajín) està bé, sensibilitat perifèrica la justa, alguna que altra mesura liberalitzadora tampoc està malament. Pareix el candidat més mimètic amb el PP, per tant, segons els càlculs de la cuina Blanco, el millor candidat. Però per fer fora els populars o els lermistes?

Ana Noguera, que alguns diuen que volia ser Sánchez-Camacho, ha jugat el paper de la construcció del tercer espai. És a dir, mirar qui guanyarà per posicionar-se al seu costat i quedar-se part del pastís. En un principi va apostar pel discurs federalista (quin?) i socialdemòcrata (quin??) de Zapatero, per si colava.

Qui en principi tenia sindicades accions amb Noguera era Francesc Romeu. Formalment no pertany a cap família, no té pecats del passat (per la seua joventut, difícil) i es va presentar com la renovació necessària, la superació dels vicis de l'última quinzena. Avançava la partida i pareixia que caïa en els mateixos errors de sempre: wait and see i a vore en qui em col·loque. Però ha rectificat, no se sap si a temps, i torna a ser l'únic candidat sense suport d'aparell, ni valencià ni madrileny, com ell mateix s'encarrega d'explicar.

Romeu té una gran possibilitat i un gran perill. Per una banda pot eixir ben parat d'un congrés on hauria de reinar el cansament de quinze anys de palos interns, famílies enfrontades i pràctiques mafioses. De fet no cal que el guanye, només en saber parlar al faristol i mirar com es casquen els altres ja li funcionaria a quatre anys vista. El gran perill és -més enllà de no aconseguir els avals necessaris per concórrer al congrés, possibilitat gens menyspreable- que s'acabe comportant com un socialista valencià més i siga un bluff.

De tot plegat ens queden diverses lectures: el PSPV-PSOE no aprèn dels errors. El congrés serà divertit. Zapatero té un problema que no està contribuïnt a solucionar. I, sobretot, la democràcia representativa espanyola demostra que vivim a recer de maniobres internes inconfessables que depauperen la qualitat d'un sistema institucional llastat per una partitocràcia grisa que ens obliga a triar entre els candidats que més convenen a les mentalitats funcionarials de les secretaries d'organització.

PS: Per cert, pels amants de la política cibernètica és molt interessant fer-li un ull a les diferents webs dels candidats. Només se salven Alarte i Romeu, la resta són blocs que volen fer passar per llocs web. Particular atenció mereix la tàctica de posicionament a Google de Romeu: cerques el nom del candidat que cerques, l'enllaç patrocinat és el web de Francesc Romeu.

diumenge, 21 de setembre del 2008

Felicitat

Un dels meus millors amics, Gerard, un germà com aquell que diu, ha segut esta nit pare d'un xiquet que li diuen Marc. Ha pesat 3,4 quilos i és guapíssim. Ha eixit a la mare, Rosa. És el primer amic-germà que té un "nano" de la quinta 99 de Periodisme UAB. Serà un xaloner com déu mana.

Quan m'ho ha dit no he pogut més que plorar d'alegria, literalment, pels pares, per tota la família que el rebrà i per tots els amigatxos que ja tenim un xiquet al que malcriar. Val, sí, m'he posat tendre, però és que és boniquet, boniquet, i això que només l'he vist en fotos.

Són d'estes coses que t'omplin d'alegria i no pots més que expressar-la per tots els mitjans possibles. I el bloc és una d'elles.

Res, volia compartir este moment de joia en tots vosaltres.

Enhorabona pares!

divendres, 19 de setembre del 2008

La causa dels meus mals ha finalitzat

Ací teniu el per què fa tres setmanes que no piulava al bloc. Ara promet tornar i en més força!

dijous, 28 d’agost del 2008

Touriño, exemple d'escenificació

Deixem per un segon el fragor de les eleccions nordamericanes i centrem-nos en una realitat més propera, però alhora poc coneguda: Galícia. Alguns ja sabeu que li tinc una especial estima al país atlàntic i sóc seguidor fidel de la seua actualitat.

Feia setmanes, si no mesos, que es parlava d'un possible avançament electoral a Galícia. Pel que sembla, era l'opció preferida pel PSOE federal, encapçalat pel gallec José Blanco (rival de Touriño al si del PSdG), temerós de les conseqüències de la crisi. Touriño n'era reticent, en principi. El BNG, soci de govern, tampoc n'era partidari, i el PP volia retardar-ho al màxim per si en uns mesos de crisi es capgirava la seua tendència al declivi.

Els rumors anaven augmentant i cada cop, sempre segons premsa madrilenya, s'acostava més l'opció avançament. Doncs bé, avui Touriño ha fet pública la seua decisió, i ha estat una acció comunicativa planificada i executada a la perfecció.

La compareixença pública no s'ha fet a la seu de l'executiu, sinó a Monte Pío, residència oficial del president. Darrere el faristol es podia veure una fantàstica vista de Compostela, que pels que no l'heu disfrutat és realment preciosa, amb un sky-line coronat per la Catedral de Santiago. I què ha dit Emilio Pérez-Touriño? Que no, no hi ha eleccions avançades, els interessos de país de Galícia no ho aconsellen i que ell, com a president de la Xunta, no pot pensar en debats partidistes i càlculs electorals i ha d'actuar amb responsabilitat.

L'escenografia i el missatge parlen amb claredat: Touriño és el president de la Xunta i d'ell i només d'ell depèn la decisió de dissoldre el Parlament i convocar eleccions. Posant els interessos de país per sobre del seu partit (i l'opinió de Ferraz-Blanco) demostra que està a l'alçada del càrrec de màxim dirigent, no accepta ordres de ningú i marca la pauta. Es destaca per sobre els socis de govern i lapida les crítiques del PP. Touriño mana i domina la situació perquè és el president.

En definitiva, una actuació comunicativa impecable. Tan impecable que algunes veus parlen que el tema de l'avançament ha estat un muntatge per reforçar la imatge institucional del president, opinió que pot semblar conspiranoica. Siga o no així, la posada en escena i el missatge d'avui és un exemple de com comunicar amb eficiència.

Per cert, recomane aquesta crònica de Vieiros que em sembla un exemple de bon periodisme, amb informació, claus per entendre-la i redacció ben feta. Enhorabona al redactor o redactora.

dissabte, 23 d’agost del 2008

Joe Biden for VP

La gran incògnita de la campanya demòcrata ja s'ha desvetllat. Finalment la persona triada per Barack Obama per acompanyar-lo al ticket és Joe Biden, sis cops escollit senador per Delaware i chairman de la Comissió d'Afers Exteriors al Senat.

Obama ha optat per una tria clàssica: solucionar amb el vicepresident la principal mancança del candidat. Biden és un dels noms demòcrates amb més coneixements en foreign affairs. Per contra, no arrastra vots en estats clau (Florida, Ohio, Michigan, Virgína), però amb 65 anys dóna imatge de persona experimentada en contrast amb la joventut de Barack Obama.

El paper en campanya del candidat a vicepresident, així com del vicepresident un cop escollit, és bastant extranya a ulls europeus. Bàsicament, el número dos de l'administració serveix per tasques de representació i, sobretot, per si mor el president. Ja li ho diu el president Bartlett al vicepresident Hoynes quan el tria com a ticket per segon cop a la ficció televisiva (de culte) The West Wing. "I per què em tria, senyor?", pregunta Hoynes. "Perquè podria morir", li escriu Bartlett en un paper. El fet de la mort d'un president, més enllà de la malaltia de Bartlett a la sèrie, era bastant habitual en la història nordamericana.

Molt diferent a la tasca de De la Vega a nivell espanyol, qui fa tasques de coordinació de l'executiu, o de Carod-Rovira a nivell català, que té una àrea de gestió molt delimitada.

Joe Biden és una bona tria? El temps ho dirà. Dins de poc tindrem el seu primer speech públic a Springfield, Illinois, i intervindrà dimecres a la nit a la Convenció Demòcrata. A vore què tal.

divendres, 22 d’agost del 2008

Barack Obama: l'hora de la veritat

Ja tenim moltes cartes damunt la taula. La cursa presidencial nordamericana està arribant a un dels seus punts àlgids en les jornades prèvies a les nominacions. Els moviments de posicionament que es puguen fer estos dies poden ser claus, perquè cada cop queda menys temps per resituar-se.

John McCain, el seu equip, ha protagonitzat de moment el gran encert de la campanya: plantejar la batalla en un terreny de joc que li és favorable. Política exterior? Lluita contra el terrorisme? No. La celebritat d'Obama (us recomane un molt bon article d'Antoni Gutiérrez sobre l'icona). Ha atacat el seu punt més fort, la figura del candidat, amb un potent relat personal, un missatge engrescador i una oratòria envejable. Barack Obama és un personatge arxiconegut i arxiadmirat. I, seguint la doctrina de Karl Rove (l'Arquitecte, el Creador, el bruixot assessor de Bush, aquell qui va destrossar la candidatura del propi McCain en 2000), els republicans ataquen el punt fort del rival.

El resultat és devastador: fa dues setmanes vam poder veure aquest espot on comparen Obama amb Paris Hilton i Britney Spears, dues famoses guapes i riques amb problemes amb alcohol i drogues que destaquen per la seua frivolitat. Difícilment contrarrestable. McCain s'esforça amb èxit per situar la batalla on ell vol, mentre l'allunya d'on vol batre's el seu rival: economia i gestió de Bush.

Ara ve l'autèntic esforç d'Obama. Per molta artilleria i aviació que tingues, o lluites allà on pots guanyar o perdràs la batalla. Cal que els demòcrates resituen la confrontació i la porten on els interessa, cal que comencen a parlar d'economia i vinculen el nou candidat republicà amb l'actual inquilí de la Casa Blanca, George W. Bush.

Per cert, que l'episodi de les cases que té McCain els ha ajudat a parlar una miqueta d'economia. Forta relliscada del senador per Arizona, que podria pagar molt car precisament en un moment en què les enquestes li començaven a anar bé. Obama ja s'està esforçant en atacar el rival afirmant que no sap absolutament res d'economia, aprofitant també una altra perla de McCain, quan va dir que els que guanyen fins a cinc milions de dòlars l'any són classe mitjana. Li ha faltat temps.

Qui acabe imposant el lloc on es lliurarà la batalla, tindrà bona part de la guerra guanyada. Però no patiu, que encara ens queda el millor: les convencions, els tickets i l'artilleria pesada, que aquesta encara no ha arribat.

dimecres, 20 d’agost del 2008

Quota mediàtica mal utilitzada

Ja hem assistit al primer gran episodi de trencament de la suposada "unitat d'acció catalana" en la negociació del finançament. La retirada de petició de compareixença de Zapatero per part d'ICV fruit d'un pacte amb Moncloa té causes tàctiques evidents però conseqüències a nivell comunicatiu que potser no han estat ben calculades.

Quan al post anterior parlava dels actors al debat del finançament no mencionava Iniciativa, i no era per oblit. Té un paper absolutament secundari, una mica com al circ polític català en global. ICV té un problema: abans que parlen ja sabem què diran, abans que negocien ja sabem amb qui pactaran. Tenen poques opcions. Saben que depenen del PSC per tenir quota institucional però també saben que el PSC és el seu principal rival electoral. Gestionar això és molt complicat.

Sabedors d'això, és un partit que malda per poder marcar un perfil propi en tot allò que fan, o a cops pitjor encara, malden per eixir a una foto on no han estat convidats. Cal encabir doncs la gesticulació de l'assumpte de la petició de compareixença i la retirada en la difícil relació amb el PSC i en la necessitat de quota de pantalla. Ara bé, a canvi de què?

En un aspecte més purament comunicatiu, cal fer esment de diversos factors. Els mitjans porten setmanes parlant de la desitjada unitat d'acció catalana, partits, sindicats, patronals, entitats, tots donant suport al Govern. Ha quedat bastant palès qui és el responsable primer del seu trencament.

També fa setmanes que s'insisteix en la separació del paper dels partits a Madrid i la negociació bilateral entre governs. Doncs bé, qui fa l'insert per anunciar l'acord (en camisa i amb un fons arbrat, com qui està de picnic) és el conseller d'Interior i Relacions Institucionals, Joan Saura. Això és terrible, més encara quan fins ara qui parlava en nom d'ICV era el seu diputat a Madrid, Joan Herrera. Confusió de papers, interferències pels missatges. Algú ha vist a De la Vega, l'altra part de la negociació, fent un insert per premsa?

Això pel que fa a la imatge, però pel que fa al contingut no pareix bona idea presentar com un acord un no-acord. Crees un problema i el resols a canvi de res, a canvi d'un plaç ja incomplit. És massa evident. Més encara quan ICV compta amb pocs altaveus mediàtics afins, tant mitjans com opinadors, i els està faltant temps per carregar les tintes contra els ecosocialistes.

Tot plegat fa pensar que una acció que podria servir per guanyar quota mediàtica ha servit per recular i oferir una imatge poc seriosa o inclús frívola, més enllà de les conseqüències sobre la pròpia negociació o la estabilitat del grup parlamentari ERC-IU-ICV, i qui sap si el propi Govern.

dimecres, 13 d’agost del 2008

Finançament a debat: els actors i la tàctica

Me'n vaig anar de vacances a mitjans de juliol pensant que quan tornés, el dia 11 d'agost, el tema del finançament estaria més o menys encarrilat, tal i com dictava una llei orgànica.

El que m'he trobat és un dels moments més calents de la política catalana i espanyola. La gesticulació per part d'uns i altres està arribant als seus punts àlgids, coincidint amb la calitja que fa sempre al voltant de Sant Llorenç. És cert que la gesticulació ajuda a comunicar en política, però no ho és tot. I menys encara a mitjans d'estiu, on les coses que fas tenen la meitat de valor que la resta de l'any, donada la relaxació mental de la població i el descens brutal de consum informatiu.

De moment, les diferents parts en conflicte (la política és el conflicte i l'art de solucionar-lo) estan marcant postures amb contundència verbal que fixen moviments tàctics, que no estratègics. Perquè no hi ha dubte que aquí tothom s'hi juga molt, alguns tenen molt a perdre i altres bastant a guanyar.

De forma sobtada, PSC i PSOE ara són dos actors ja no diferents, sinó enfrontats. Uns estan buscant d'un cop per tots una espècie de legitimitat mai acceptada del tot per comandar la Generalitat, busquen canviar el seu relat (bàsicament els que alguns rivals s'han preocupat de construir-li) i entroncar-lo en la centralitat del catalanisme. El poder simbòlic d'un primer secretari del PSC nascut a Andalusia enfronant-se a cara descoberta amb el govern del PSOE és brutal i una gran oportunitat pels socialistes catalans. Però alhora es corre un risc enorme. Fins on es pot tensar la corda sense trencar-la?

Els de Ferraz, al seu temps, no poden deixar-se marcar la pauta per una autonomia i menys encara per un partit germà (alguns, com el vicepresident andalús Zarrías, sembla no saber que el PSC no forma part del PSOE). La patata calenta per Zapatero és més que considerable, més encara enmig d'una crisi econòmica seriosa i amb el PP oferint-li el seu alè a les enquestes. D'aquí unes paraules tan vehements de la vicepresidenta De la Vega.

Per altra banda, CiU i Esquerra no tenen una posició a priori tan incòmoda. Els convergents només han de patir per si el PSC surt realment ben parat de la jugada i soterren l'argument del sucursalisme. Per la resta, la destrucció mútua entre socialistes els motiva bastant. Esquerra només pateix pel paper que puga fer el seu soci al Govern, però saben que la partida es juga en un camp on, igual que CiU, tenen les de guanyar: el dilema, enfrontament, conflicte, relació, encaix, com ho vulgau dir, Catalunya-Espanya.

Aquest eix beneficia els partits nacionalistes i independentistes, és evident. S'hi senten còmodes. L'estratègia de mirar de superar aquest esquema es topa un i altre cop amb la realitat. Artificial o no, el debat continua sent la relació de Catalunya amb Espanya. És el debat que li dóna sentit a la política catalana, i sense ell no pot viure. Almenys encara no ho ha fet.

La novetat és que a Espanya la qüestió territorial (com ja havia anat avançant en un altre post) també s'ha girat central en el debat polític. La legislatura tindrà dos temes: economia i estructura de l'Estat. Euskadi i Catalunya són fronts oberts de suficient importància.

I el PP? De moment, a esperar i mirar. Per primer cop en temps diversos rivals s'estan tirant els trastos pel cap, i els conservadors saben pescar en aigües revoltes, no seria el primer cop.

El que sí que està clar és que el debat del finançament marcarà el futur immediat de la política catalana i espanyola. Algunes coses es mouen i probablement no tornen al mateix lloc que abans. Al temps.

diumenge, 27 de juliol del 2008

Anys i anys, per molts anys...

Més o menys fa un any vaig obrir aquest bloc. Estava de vacances, com ara, i ja feia temps que mascullava la idea de fer un bloc. Mira, em feia gràcia.

No és que aquest siga un bloc referència ni res paregut, però funciona d'allò més bé com a via d'escapament personal i inclús s'ha engegat algun debat interessant. Tinc alguns lectors bastant asidus, de llocs ben diferents, segons puc saber des del Google Analytics. No només de Barcelona, Girona, Castelló o València, que són els llocs "normals", sinó també per exemple de Madrid, Granada o últimament Londres. No pareix gran cosa, però em fa il·lusió.

Aquest bloc, ara per ara més bé d'anar per casa amb un disseny precari, té voluntat de millora i de futur. En breu serà traslladat a un domini propi i intentaré incrementar els meus minses coneixements informàtics per millorar la visualització i també m'intentaré esforçar més en els continguts.

Esperem que l'any que ve siga més tranquil i tinga més temps per a socarrarme.

Gràcies!

dijous, 24 de juliol del 2008

"No hay más ciego que el que no quiere ver"

Aquesta frase ens permet seguir amb la prèvia del congrés del PSOE valencià. Al canvi de nom comentat en el post anterior s'han unit altres propostes que confirmen el que hom sospitava. Ferraz ha trobat la solució a tots els mals: cal robar al PP l'espai de centre i valencianista "bien entendido".

Es veu que han estudiat i reestudiat les enquestes del CIS per descobrir que la gent autoubicada al centre vota en massa a Francesc Camps, i que aquesta autoubicació està més a la dreta al País Valencià que a d'altres punts d'Espanya. Enhorabona.

La següent reflexió és que per recuperar un espai perdut fa tretze anys cal reformular les bases ideològiques del partit, anunciar als quatre vents que ja no són d'esquerres, sinó de centre, i soterrar qualsevol vestigi de nacionalisme, per molt formal que siga. És a dir, acostar-se a la ubicació a l'eix esquerra-dreta i l'eix nacionalisme valencià-nacionalisme espanyol que actualment ocupa el PP per competir per una massa d'electors que pot donar els vots necessaris per governar.

L'estratègia, que a nivell formal pot paréixer encertada, planteja una sèrie de problemes pràctics bastant greus. Per exemple, la manta no és tan llarga com es vol, i per tant si dediques tant d'esforç a cobrir el centre pots deixar l'esquerra descoberta. Cert és que l'esquerra del PSOE-v és una olla de grills, però l'abstenció ha segut i és una opció. Per altra banda (dedicat a Canaleta), una estratègia es pensa i es fa, però no es publica en portada als diaris!

Però el principal problema és que el mimetisme, en política, és un suïcidi. A cap marca del món se li acudiria imitar a una marca més exitosa perquè sap perfectament que no vendria ni un producte. Doncs en política igual. Si tu ofereixes centre, transvasament i gestió privada de serveis socials és una bona manera d'ajudar als que venien exactament el mateix que tu però abans, millor i des del govern. O potser el PSOE-v té la voluntat de ser una marca sudcoreana de les dites mee-to?

El que més clama al cel de tot és la poca capacitat de fer un diagnòstic encertat. Els problemes dels socialistes valencians provenen del fet de ser socialistes i portar el PV al nom? O potser venen de tindre quatre secretaris generals i tres gestores de crisi en dotze anys? El fet que cada congrés siga un espectacle hamletià podria ser una altra causa? I que apunyalen per l'esquena als seus propis candidats? I ho podria ser que encara estiguem parlant de les mateixes famílies caïnites dels 80? Que siguen incapaços d'articular un discurs creïble en matèria d'aigua, infraestructures, finançament autonòmic, senyes d'identitat, llengua, serveis socials, potser haurà influit també?

En compte d'imitar la fórmula exitosa del PP, potser s'hauria de començar per prestigiar una marca destrossada després d'anys de guerres internes i trabar un discurs sòlid i coherent en les matèries clau en l'agenda valenciana. És a dir, fer política i plantejar una alternativa al govern de Camps. És només una idea.

divendres, 18 de juliol del 2008

Una història de renúncies

Els canvis regeneratius de Leire Pajín al PSPV-PSOE han començat per canviar la marca. Carregar-se les sigles de País Valencià per "adaptar-se al nou Estatut". La decisió porta al darrere una grandíssima càrrega simbòlica, que és possible que algú amb poca connexió amb la història política valenciana des de la transició no acabe d'entendre.

El procés de gestació del PSPV-PSOE és, amb molts matisos, equiparable al del PSC. És a dir, confluència de partits d'esquerra burgesa amb pòsit nacionalista amb la federació local del PSOE. D'aquí el nom: el PSPV era un partit d'arrel cultural i universitària on l'autodeterminació era un eix estratègic, unit a la lluita de classes i al reconeixement dels lligams amb els germans de llengua. Es va ajuntar amb el PSOE i van unir sigles. En el moment clau, i a diferència del PSC, van vendre la seua autonomia i es van convertir en una federació socialista més.

En plena Batalla de València es va negociar l'Estatut de segona mentre Lerma guanyava les eleccions. Un darrere l'altre, el PSPV-PSOE va anar abandonant tots els símbols que havien caracteritzat l'esquerra valencianista: senyera quatribarrada, defensa ferma de la unitat i normalització de la llengua, comarcalització, horitzó de l'autodeterminació... De les èpoques passades, de l'arrel fusteriana de la cosa, només quedaven dues lletres en unes sigles, PSPV-PSOE, que s'amagaven quan venien eleccions.

Avui ja no queda ni això. Aquesta esquerra valenciana ha culminat la pèrdua de perfil propi soterrant el PV del nom. Ara la federació valenciana socialista ja és exactament igual que l'extremenya o la castellano-manxega. La història del PSPV-PSOE, una història de renúncies.

PS: hi ha articles correctes a la Viquipèdia sobre el PSPV, l'Estatut d'Autonomia i la Batalla de València. També es pot llegir "L'esquerra al sofà" i "Nosaltres exvalencians", així com veure "Del roig al blau". Per si voleu aprofundir més, vaja.

PS2: el procés precongresual del PSOE valencià no mereix un post, mereix deu tesis doctorals. Ara que comence vacances intentaré destilar informació i anàlisi i en parlarem "largo y tendido".

dilluns, 14 de juliol del 2008

El congrés, encerts i algunes errades

Ja hem traspassat l'equador dels congressos dels partits catalans. Aquest cap de setmana ha estat el torn de Convergència Democràtica de Catalunya, i se'n poden extreure diverses lectures.

Hi ha hagut encerts evidents. No m'hi extendré massa, perquè la activíssima comunitat virtual convergent disposa de suficients altaveus cibernètics. Només alguna breu referència: inclusió de corrents i sensibilitats (que contrasta amb l'executiva d'Esquerra, per exemple), motivació i mobilització de la militància a través d'idees en positiu i la integració quasi definitiva de la política 2.0 ja no com a mitjà per la difusió d'idees, sinó també com a valor. S'ha pogut seguir el congrés a base, per exemple, de twitter, on hi havia informació, reflexions, enllaços a fotos, vídeos i molt més. Per no parlar dels recursos oferits pel propi partit. Un deu.

Però també s'han repetit algunes errades que han portat CiU a haver guanyat dos cops les eleccions al Parlament i no poder governar. L'equació pareix ser la mateixa: si PSC, ERC i ICV no sumen, CiU governa. Amb tres o quatre escons per més CiU, PSC, ERC i ICV no sumen. Amb tres o quatre escons més, CiU governa. La fórmula, que és lògicament pulcra, té un problema: si un dels eslabons de la cadena falla, CiU no governa. I és una fórmula sense pla B.

Diuen que la Casa Gran vol superar aquest esquema. Segur? La voladura de ponts entre CiU i ERC (alguns diuen que es va produir en 2003, jo crec que va començar en 1995) ha estat el factor determinant per no veure Artur Mas com a Molt Honorable. Doncs aquest factor no s'està pas revertint, encara que ho parega. Ens expliquem.

Certes actituds de superioritat, de germà gran convergent que mira amb condescendència primer i amb recel i odi després el germà petit republicà, han estat l'argument (o l'excusa) dels últims temps. "Aquests es creuen que el país és seu i que els hi hem tret", o "Aquests ens miren per sobre el muscle, qui s'han cregut que són?", són frases i idees recurrents els últims cinc anys. I la Casa Gran no soluciona el problema: el reprodueix, l'allarga i per tant l'agrava.

La Casa Gran del catalanisme corre el greu perill de ser vista com a l'expressió de la nova prepotència convergent: el catalanisme pivota al nostre voltant perquè som els autèntics, els bons. Qui es diga catalanista s'ha d'acostar a nosaltres i integrar-se al nostre projecte. I qui no ho faça, no pot considerar-se com a tal.

Una cosa a priori inclusiva pot ser de facto més excloent que qualsevol altra cosa i generar un fort rebuig. La Casa Gran enlloc de tendir ponts simplement pot canviar de lloc el riu, i si no es mou suficients metres el resultat pot perfectament tornar a ser el mateix. És a dir, la solitud més absoluta a la bancada parlamentària i l'oposició.

dimecres, 9 de juliol del 2008

Dénia

Ja tenim una nova moció de censura aprovada a un ajuntament valencià. I ara no estem fent conya, no és qualsevol poble: Dénia, capital de la Marina Alta, ciutat amb vora 45.000 habitants.

Hi havia un pacte de govern PSOE amb el Bloc. 9 +2, 11. Ara, tota l'oposició junta (PP, dos partits independents, foscos al meu entendre, i el PSD, una invenció subvencionada des del Consell per fer forat al PSOE) s'han ajuntat a un trànsfuga del PSOE i han arrebatat la batllia a Paqui Viciano.


De nou, interessos tèrbols pel mig. El govern municipal havia frenat alguna actuació urbanística important. I el factor humà, el fer l'egipci, ha tornat a ser determinant.

Es demostra per enèsim cop que el Pacte Antitransfuguisme és una mentida de l'alçada d'un campanar. Uns i altres s'aprofiten de trànsfugues constantment, i ningú presta atenció a una cosa: si en global s'entén ja com a normal fer el "tamayo" als ajuntaments, poca cosa ens queda. El municipalisme és la primera trinxera de la democràcia representativa, i la credibilitat del sistema és la principal perjudicada. Quan vas a votar a les municipals (especialment a la costa valenciana) mai saps per a què servirà el teu vot.

Ha d'haver formes legals de millorar la qualitat democràtica als ajuntaments. Han d'haver reformes possibles per evitar que els plens municipals siguen escenaris on la voluntat popular és trepitjada per actuacions individuals (i col·lectives també) que posen en dubte tota pàtina de justícia al sistema representatiu.

Si no, tot és un gran i enorme camp de cultiu per als populistes sense escrúpols que, directament, van amb la cara descoberta.

Un poc de música

Buscant pel món youtube, he trobat aquesta peça de Pau Casals interprentant la suite n. 1 per violoncel de Johan Sebastian Bach. La meua intenció original era buscar Rostropovic intepretant Bach, però si hi ha el mestre Casals, que a més de ser un geni musical era nostre, el mestre Casals es queda.

La qualitat de so de la gravació, feta el 1954 a l'abadia de Sant Miquel de Cuixà, a Prada de Conflent, no és excessiva com es pot esperar, però m'agrada molt l'escenografia de la peça.

Ja vaig comentar en un post anterior que m'he convertit al barroc, ací teniu una nova mostra.

Disfruteu-la.

dilluns, 7 de juliol del 2008

Posicionament, la clau de l'èxit

Ja han passat els congressos dels dos grans partits espanyols. Tot i que arribaven en situacions ben diferents i més enllà de disquisicions internes, tant populars com socialistes han aprofitat per enviar missatges ben clars sobre el seu posicionament en l'escena política.

El PP ha volgut tornar a la recepta de l'èxit dels noranta: moderació en les formes, imatge d'eficiència, recanvi necessari davant de la incapacitat dels socialistes. És per això que s'estan esforçant en un nou viatge al centre. Adopten un perfil d'oposició ben diferent a la del periode 2004-2008. Com ja hem comentat en un post anterior, s'han posicionat com a un partit modern en l'àmbit social, responsable en l'àmbit econòmic i intransigent en l'àmbit territorial. I s'han preocupat d'enviar missatges per vendre aquesta idea.

El PSOE, per la seua part, ha reaccionat ràpid. Si el PP ja no és cavernari en qüestions socials, té a dues dones com a secretària general del partit i portaveu al Congrés dels Diputats, si la crisi no perdona i el PP conserva la imatge d'eficiència econòmica... Què fer? Com diferenciar-se de l'oposició? Doncs amb un nou posicionament, en aquest cas eminentment social.

Reforma de la llei de l'avortament per ampliar-ne els supòsits legals, obertura del debat públic sobre el dret a una mort digna, la proposta del vot dels immigrants... Tot són mesures per impulsar la imatge de progressisme en temps foscos en l'economia. Situant aquests temes de caire social a l'agenda pública, on fins ara tenien poca incidència, estableixes una diferenciació evident entre les dues marques que en principi t'ha d'anar a favor i aprofites per deixar menys espai a altres temes més incòmodes.

El PP mai acceptarà certes reformes socials que van frontalment en contra del seu ideari d'extracció cristiana, i això ajudarà a tornar a situar-lo en el cantó dret de la partida. O almenys això és el que es pretén.

dimecres, 2 de juliol del 2008

Crònica d'una mort anunciada

Per fi, després d'any i pico de fer el ridícul més espantós a les Corts valencianes, el grup parlamentari de Compromís es desfà. Vaja, en virtud del reglament intern, Glòria Marcos, coordinadora d'EUPV i candidata a presidenta de la Generalitat per la coalició, serà expulsada, i amb ella marxaran els altres dos d'EU. Quedaran llavors dos escons del Bloc i dos d'IPV.

Acaba així el sainet del Compromís? L'esquerra nacionalista valenciana treballarà sense perdre energies en batalles estèrils? Hi haurà una aposta per la creació del ja mític tercer espai? Se sabrà ja quina és l'aposta estratègica del Bloc? Iniciativa clarificarà quin paper juga? Esquerra Unida podrà trobar el seu espai? El PCPV continuarà la deriva unitarista? PP i PSOE tindran una alternativa seriosa a les Corts i a les urnes?

O no? O pel contrari seguiran el ridícul, les batalletes, les filtracions interessades a premsa, les escenificacions teatrals, les contradeclaracions, la risa en les bancades de PP i PSOE i, en definitiva, la inexistència de fet d'una alternativa al règim canovista encobert dels nostres dies?

Els responsables de tot açò, fins ara, no han donat massa motius per l'esperança. I no queda massa temps, perquè una de les coses que més costa guanyar (i més encara recuperar) en el circ polític és la credibilitat. I d'això, als actuals dirigents de Bloc i Iniciativa, els en queda ben poca.

Clarificació estratègica i canvi de cares. O el desert.

dimarts, 1 de juliol del 2008

La roja

Bé, no opinaré sobre la victòria d'Espanya a l'Eurocopa. És públic que per mi, no era desitjada. Però m'han vingut ganes de fer un parell de reflexions pseudosemiòtiques sobre la moda de "la roja".

Ha estat una gran tàctica comercial per part de Cuatro, indiscutible. És una bona marca, té atributs guerrers, passionals, motivadors. I té una clara connotació política que és interessant. Més encara quan qui governa és Zapatero.

Tot això ja ho ha explicat molta gent, i prou millor que ho faria jo, segur. Però, què és per a mi "la roja"?

La roja és la bandera dels que durant segles han lluitat per les classes populars, per l'emancipació de la classe obrera, dels que creien que el treball era un dret i el camí cap a la l'alliberament de classe, el color d'aquells que han mort pels drets dels seus iguals a viure amb dignitat, el color dels que han lluitat contra l'opressió, contra les desigualtats, contra l'explotació de l'home per l'home. És el color del motor de la història, d'una lluita que alguns creuen que ha reeixit, i d'altres que creiem que s'ha quedat a mitges per recular a poc a poc. Una lluita que sempre ha estat més el somni que una realitat. Una lluita que ha estat aprofitada per alguns dels majors assassins de la història per fer barbaritats i genocidis trepitjant els drets que deien defensar.

Però una lluita, un somni, que ha fet caminar la història d'Occident. I de quan en quan, a alguns, com diria Lakoff, se'ns activa la interpretació "roja" de la realitat.

Així, per moltes eurocopes que guanye el país veí i moltes cadenes de televisió pesades que hi haja, per mi la roja serà la bandera de la lluita per la llibertat dels oprimits. Ho sent.

dijous, 26 de juny del 2008

Gir al centre, però literal

Ja ha passat el congrés del PP. La facció centrista del partit pareix que s'ha imposat amb bastanta claredat. Triomfen doncs les tesis menys hostils en temes socials, les tesis més negociadores i predisposades al pacte, i la caverna dretana queda momentàniament en pausa, esperant millors moments.

El Partit Popular ha fet un gran esforç comunicatiu per visualitzar la suavització de postures. Podríem parlar del canvi d'imatge gràfica, però si ja ho ha fet Antoni, no seré jo qui puga afegir res. Però hi ha altres elements. L'actual secretària general, número 2 del partit, és una mare soltera i està mal avinguda amb l'església. Rajoy s'ha enfrontat obertament al búnker mediàtic i n'ha sortit ben parat. El portaveu del partit és un tio simpàtic i proper.

Ara bé, crec sincerament que alguns han equivocat l'anàlisi del suposat gir al centre. Líders polítics catalans s'han afanyat a demanar una "prova" de moderació: la retirada del recurs a l'Estatut. Però ai, el gir al centre també és físic. Cospedal va repetir fins la sacietat la paraula "España" i l'expressió "nació espanyola" al seu discurs al congrés de València. El temut Vidal-Quadras ha tornat a l'executiva. Tota la nova cúpula del PP ha signat el manifest per la supremacia del castellà. Algú veu algun signe d'obertura en el concepte d'Estat? Si voleu parlem dels matrimonis gais, però d'una nova transició autonòmica? Ni pensar-ho!

És que no tenen per què fer-la. La fórmula triada és millora de formes i modernització de discurs social combinats amb una idea clara d'Espanya. La percepció ha de ser d'un centredreta civilitzat, però amb les coses serioses no es juga, i el model d'Estat és molt i molt seriós.

Per tant, ens podem anar oblidant d'una apertura territorial més enllà de les formes, visibilitzades en alguna votació conjunta a les Corts i entrevistes més o menys afables amb nacionalistes poc perillosos, com Duran o Urkullu. Vaja, un poc l'estil Zapatero, el cartró pedra, però sense tantes ambigüitats.

El model ja el coneixem: el model Camps. No és una dreta retrògrada, de fet podria titllar-se inclús d'oberta, però el model territorial es basa en la identitat compartida on una està sotmesa a l'altra. Ser valencià és la millor manera de ser espanyol. Doncs apliquem això a totes i cadascuna de les "regions". L'espanyolisme cerril no és el més útil.

Així que oblidem-nos de l'àcid bòric i preparem-nos per una nova ofensiva antiperifèrica, però amb noves formes.