Els últims dies de legislatura espanyola estem assistint a un nou episodi de guerra de trinxeres per la bassa central de l'electorat . Els dos grans partits, de repent, han despertat i s'han girat cap al centre, i estan engegant tota una sèrie d'iniciatives per conquerir un espai, probablement l'únic que queda en competició. I molt probablement ho facen perquè se n'han adonat que és l'únic lloc on poden desequilibrar el que segons l'última enquesta del CIS pareixia un empat tècnic.
Probablement al full de ruta del PP ja es contemplava excitar l'electorat reaccionari durant tres anys, i un cop publicades les sentències molestes mirar cap a la seua esquerra. És a dir, afiançar les places segures, col·locar allà les peces d'artilleria, arrassar el màxim de terreny de l'enemic i un cop debilitat llançar la infanteria contra la gran plana intermèdia.
Rajoy va prometre una rebaixa fiscal increïble a les classes mitjanes. Absolutament salvatge. Programa liberal pur i dur. Ricardo Costa, un moderat en tota regla, coordina la campanya. Han flirtejat en el consens antiterrorista. Això sí, sempre amb la premissa que 'nosaltres teníem raó, els que s'han equivocat són ells'. I el principal concepte, metàfora, que utilitzen contra Zapatero és evident: és un irresponsable i no és de fiar. Es busca que la gent menys implicada, que els agrada l'ordre, l'estabilitat... veja a Zapatero com un perill. Terrorisme, debat territorial, immigració, i ara... oh, economia!
El principal punt fort de la gestió ZP està començant a trontollar. L'economia, igual com la seguretat, són temes on el que importa és la percepció popular. Encara que l'índex de robatoris estiga baixant, en un parell d'assalts a xalets la percepció d'inseguretat puja com l'escuma. Amb l'economia passa el mateix. Als últims mesos, la percepció de què alguna cosa passa amb l'economia ha triomfat: la inflació supera les previsions, el creixement s'alenteix... però abans que tot això realment afecte els comptes corrents de la gent, l'índex de vendes a la prèvia nadalenca ha baixat considerablement, els venedors estan preocupats.
Potser alguna declaració de Solbes tampoc estiga ajudant en excés. Però en tot cas, l'economia s'està convertint en un problema per a ZP. I Rajoy (els seus assessors) s'ho han olorat i estan fent sang: alimenta el seu missatge.
Per altra banda, el PSOE ha viscut una miqueta un procés paregut. Ha estat molt a gust en el foc creuat d'artilleria contra el PP. Les dades a les enquestes li donaven la raó. Però amb el temps, i la moderació paulatina de la dreta, li han vist les orelles al llop, i han decidit també mirar al centre. Xec bebé, impost de successions, rebaixes de l'IRPF. Però a més, proven de 'segmentar' l'electorat per temes i grups. Bono i les seues opinions: espanyolisme. Mesures per l'habitatge: joves. L'avortament: dones. Grup d'experts: esquerra més 'intel·lectual'. Han decidit disparar a molts segments diferents, i pareix que ho estan fent amb bastant encert.
Per tant, doncs, la guerra està servida. De l'artilleria hem passat a la infanteria, la lluita vot a vot pel centre. Amb tot, hi ha una diferència substancial. El PP no té ofertes més a la dreta, però el PSOE sí que en té a l'esquerra. Per això, a Ferraz estan veient amb molt bons ulls la guerra interna oberta a IU, amb Llamazares i el PCE a la grenya.
El PSOE 'triangula', en termes de Dick Morris. El PP, encara no. El cosí de Rajoy és una gran errada, Bono sembla un gran encert.
I Catalunya, on juga? Això mereix un post apart. El debat territorial està plenament vigent, i l'abstenció és un perill evident, sobretot pel PSOE. Encara queden moltes peces al teler...
dimecres, 19 de desembre del 2007
dimecres, 5 de desembre del 2007
La Casa Gran, el marc i el portaveu adjunt
Encara no havia fet cap entrada sobre la Casa Gran, perquè volia deixar el tema madurar i parlar amb aquelles persones que et matisen i emmarquen els temes, en coses en què tu no havies caigut.
Doncs bé, em llance a la piscina. El dia de la conferència, vaig tindre una sensació de "canviar tot perquè no canvie res": més intents de pujolisme sense en Pujol. Això està condemnat al fracàs. Però tenia la sensació que calia rascar més. Dret a decidir difús, referèndum sobre l'Estatut... Una setmana després, en Mas afirma que potser pacta amb el PP amb la condició que retire el recurs al TC contra l'Estatut. Com si l'única barbaritat del PP fos el recurs! Vaig tenir la sensació que tot havia estat una nova acció tàctica fruit del poc sentit de futur dels polítics del país.
Però un bon amic em va dir "No pensis més, és una estratègia de posicionament, en Mas vol jugar en un altre terreny de joc i posicionar-s'hi el primer". I pense que té tota la raó del món. Mas i el seu equip busquen canviar l'escenari de confrontació política actual. Si la competició és en l'eix esquerra-dreta, tenen totes les de perdre: a Catalunya hi ha una majoria social d'esquerres, tripartit forever. En canvi, en la disputa a l'eix nacional la cosa canvia. Si és aquí on ens juguem les garrofes, CiU té les de guanyar.
Si canvies el terreny, trenques l'argamassa que compacta el Govern. En l'eix social hi ha poques disensions, tots tres partits participen en graus diferents del centre-esquerra. Però, i en l'eix nacional? Ha quedat clar que el federalisme i la transformació d'Espanya són il·lusions del passat, frustrades per la cabuderia de la mentalitat mesetària. El PSC juga a una cosa, ICV a una altra i ERC a una altra. I més encara, el PSC juga a dues coses diferents.
I vet aquí que el principal aliat de Mas en el canvi d'escenari de joc no és altre que el PSOE. Quines coses. L'actitud de Magdalena Álvarez i la Renfe, les bromes de ZP, el retorn de Bono... Totes aquestes coses emmarquen la realitat en el conflicte Catalunya-Espanya.
L'orgia nacional viscuda el passat dissabte en la manifestació és la prova de la bona diagnosi de l'equip de Mas. El carrer era un clam amb diferents matisos: de protesta contra el govern central, de reivindicació de la capacitat de decisió en temes de país, de l'autodeterminació i de la independència. Coses totes elles amb accents diferents però amb una cosa en comú: el debat se situa en el conflicte Catalunya-Espanya. No són coses de dretes ni d'esquerres.
Però no contents amb això, el PSC (i el món del centre-esquerra no catalanista) ha tornat a caure estrepitosament en el parany. Les reaccions de la blocosfera socialista a la manifestació, mostrant un profund despreci (salvant excepcions, sinó seria injust, amb algun enllaç de la dreta ho podeu comprovar) a la gent que es va manifestar, i les editorials d'El País ajuden a emmarcar-ho tot en el conflicte nacional. Però el premi a Amic de Mas del Mes li l'hem de donar a Joan Ferran.
Els exabruptes del portaveu adjunt del PSC al Parlament contra els professionals de la CCMA tufen a conflicte nacional per tots els costats. "Crosta nacionalista", "excés d'opinadors sobiranistes", hem de canviar al Majó... Les reaccions a l'entrevista han generat dos blocs clars: PSC, PP i C's per una banda; CiU, ERC i ICV per una altra.
Total, que en l'últim mes, comptant reprovacions al Parlament, Congrés, manifestacions i comentaris sobre els mitjans públics, hi ha dos partits del Govern que van sempre de la mà amb el principal partit de l'oposició, deixant sol com un mussol, o en el pitjor dels casos comulgant amb els pàries de la política catalana (la dreta espanyolista), el principal partit del Govern, d'on és militant el president. I el principal culpable és el propi partit del president.
Interessant, no? Caldrà seguir a l'aguait sobre com es dibuixen les futures confluències ideològiques i estratègiques. De moment, qui porta la iniciativa és molt clar qui és.
Doncs bé, em llance a la piscina. El dia de la conferència, vaig tindre una sensació de "canviar tot perquè no canvie res": més intents de pujolisme sense en Pujol. Això està condemnat al fracàs. Però tenia la sensació que calia rascar més. Dret a decidir difús, referèndum sobre l'Estatut... Una setmana després, en Mas afirma que potser pacta amb el PP amb la condició que retire el recurs al TC contra l'Estatut. Com si l'única barbaritat del PP fos el recurs! Vaig tenir la sensació que tot havia estat una nova acció tàctica fruit del poc sentit de futur dels polítics del país.
Però un bon amic em va dir "No pensis més, és una estratègia de posicionament, en Mas vol jugar en un altre terreny de joc i posicionar-s'hi el primer". I pense que té tota la raó del món. Mas i el seu equip busquen canviar l'escenari de confrontació política actual. Si la competició és en l'eix esquerra-dreta, tenen totes les de perdre: a Catalunya hi ha una majoria social d'esquerres, tripartit forever. En canvi, en la disputa a l'eix nacional la cosa canvia. Si és aquí on ens juguem les garrofes, CiU té les de guanyar.
Si canvies el terreny, trenques l'argamassa que compacta el Govern. En l'eix social hi ha poques disensions, tots tres partits participen en graus diferents del centre-esquerra. Però, i en l'eix nacional? Ha quedat clar que el federalisme i la transformació d'Espanya són il·lusions del passat, frustrades per la cabuderia de la mentalitat mesetària. El PSC juga a una cosa, ICV a una altra i ERC a una altra. I més encara, el PSC juga a dues coses diferents.
I vet aquí que el principal aliat de Mas en el canvi d'escenari de joc no és altre que el PSOE. Quines coses. L'actitud de Magdalena Álvarez i la Renfe, les bromes de ZP, el retorn de Bono... Totes aquestes coses emmarquen la realitat en el conflicte Catalunya-Espanya.
L'orgia nacional viscuda el passat dissabte en la manifestació és la prova de la bona diagnosi de l'equip de Mas. El carrer era un clam amb diferents matisos: de protesta contra el govern central, de reivindicació de la capacitat de decisió en temes de país, de l'autodeterminació i de la independència. Coses totes elles amb accents diferents però amb una cosa en comú: el debat se situa en el conflicte Catalunya-Espanya. No són coses de dretes ni d'esquerres.
Però no contents amb això, el PSC (i el món del centre-esquerra no catalanista) ha tornat a caure estrepitosament en el parany. Les reaccions de la blocosfera socialista a la manifestació, mostrant un profund despreci (salvant excepcions, sinó seria injust, amb algun enllaç de la dreta ho podeu comprovar) a la gent que es va manifestar, i les editorials d'El País ajuden a emmarcar-ho tot en el conflicte nacional. Però el premi a Amic de Mas del Mes li l'hem de donar a Joan Ferran.
Els exabruptes del portaveu adjunt del PSC al Parlament contra els professionals de la CCMA tufen a conflicte nacional per tots els costats. "Crosta nacionalista", "excés d'opinadors sobiranistes", hem de canviar al Majó... Les reaccions a l'entrevista han generat dos blocs clars: PSC, PP i C's per una banda; CiU, ERC i ICV per una altra.
Total, que en l'últim mes, comptant reprovacions al Parlament, Congrés, manifestacions i comentaris sobre els mitjans públics, hi ha dos partits del Govern que van sempre de la mà amb el principal partit de l'oposició, deixant sol com un mussol, o en el pitjor dels casos comulgant amb els pàries de la política catalana (la dreta espanyolista), el principal partit del Govern, d'on és militant el president. I el principal culpable és el propi partit del president.
Interessant, no? Caldrà seguir a l'aguait sobre com es dibuixen les futures confluències ideològiques i estratègiques. De moment, qui porta la iniciativa és molt clar qui és.
dilluns, 3 de desembre del 2007
Democràcia familiar
Socarrats i socarrades,
El cap de setmana ha estat d'allò més profitós. Completet. Divendres de vesprada i dissabte fins el migdia vaig assistir a la setena edició de les Jornades de l'Opinió Catalana. Van ser a Cerdanyola, al campus de la UAB, on he passat tants i tants grans moments, sobretot al bar de la facultat (per ser sincers).
Anaven de sectors nacionals emergents. Cultura i comunicació, noves tecnologies, innovació i economia. D'allò més interessants i recomanables. A més, vaig tenir la sort de poder escoltar una xicoteta conferència del president Pujol. No és cap secret que no comulgue del tot en el seu ideari, però li tinc un profundíssim respecte i certa admiració. Ens va dedicar una arenga nacional que anava que ni pintada a la prèvia de la gran manifestació de dissabte pel dret a decidir. Infraestructures i tot el demés, també.
La mani és l'única cosa que no vaig poder fer. Allà mateix a Bellaterra havíem quedat uns amics per pujar cap a Andorra a seguir les eleccions comunals. Sí sí. Un bon amic i company del Màster en Màrqueting Polític que estic a punt d'acabar dirigia la campanya de Toni Martí, cònsul major sortint i candidat a la reelecció a Escaldes-Engordany. I res, cap allà vam pujar cinc malalts dels processos electorals i les campanyes. D'esquerra a dreta, Ferran (el que es jugava les garrofes), Pau Canaleta, servidor, en Carlos, l'Albert Medran i en Jorge Gerez, tot un crack.
Va ser realment interessant, encara que així de primeres parega que no. A Andorra tenen un altre concepte del fet electoral en sí, és a dir, anar a votar. És un fet social, inexcusable. Com per mi seria sopar a la colla El Magre segon divendres de Magdalena. Inexcusable!
La llei andorrana obliga que els col·legis electorals estiguen a l'edifici del Comú, l'ajuntament. Les urnes estan al pis de dalt, i a la planta baixa hi ha una espècie de club social per un dia. Hi ha tot de menjar, a totes hores, en un servei de càtering: al matí pastetes, entrepanets, al migdia cosa més seriosa, dolços pel cafè després de dinar... Uns cambrers molt simpàtics et demanen què vols de beure. I la gent va allà en família, tots, i s'hi queden una bona estona comentant la jugada. Tothom es troba allà, veu la gent, queden allà, i passen mig matí o mitja tarda. Fantàstic. És la democràcia familiar.
Però hi ha altres elements que reforcen la idea de democràcia familiar. La comunicació electoral canvia radicalment. Tot i que la cartelleria, la papereria i l'espot televisiu tenen la seva importància, el tu a tu i la 'venda' individualitzada són els elements que decideixen la contesa. Cada candidatura ha de fer el major esforç en el porta a porta i l'explicació en primera persona. Com no hi ha taules separades per barris, no saps el percentatge de vot de cada zona del poble, i has de veure a quasibé tothom, menys a aquells que ja saps de sobres que no et votaran pas. La gent t'obre la porta de sa casa perquè hi entres i els hi expliques què faràs si guanyes. Et conviden a cafè alguns i tot. Seus al sofà. I quan surts pots saber si et votaran o no amb una mica d'intuició. Fantàstic. És la democràcia familiar.
Per no dir que en una vila del tamany d'Escaldes-Engordany, amb un cens electoral de quatre-mil persones, el relat de cada la família encara pesa en la decisió del vot. Democràcia familiar.
En fi, tota una experiència. Per cert, Unió del Poble, la canidatura del meu amic Ferran, va arrassar de forma bestial. 10 escons UDP, 2 escons PSD. Es van fer bé les coses, i es nota.
Estem inaugurant el turisme electoral. Ja us seguiré explicant!
El cap de setmana ha estat d'allò més profitós. Completet. Divendres de vesprada i dissabte fins el migdia vaig assistir a la setena edició de les Jornades de l'Opinió Catalana. Van ser a Cerdanyola, al campus de la UAB, on he passat tants i tants grans moments, sobretot al bar de la facultat (per ser sincers).
Anaven de sectors nacionals emergents. Cultura i comunicació, noves tecnologies, innovació i economia. D'allò més interessants i recomanables. A més, vaig tenir la sort de poder escoltar una xicoteta conferència del president Pujol. No és cap secret que no comulgue del tot en el seu ideari, però li tinc un profundíssim respecte i certa admiració. Ens va dedicar una arenga nacional que anava que ni pintada a la prèvia de la gran manifestació de dissabte pel dret a decidir. Infraestructures i tot el demés, també.
La mani és l'única cosa que no vaig poder fer. Allà mateix a Bellaterra havíem quedat uns amics per pujar cap a Andorra a seguir les eleccions comunals. Sí sí. Un bon amic i company del Màster en Màrqueting Polític que estic a punt d'acabar dirigia la campanya de Toni Martí, cònsul major sortint i candidat a la reelecció a Escaldes-Engordany. I res, cap allà vam pujar cinc malalts dels processos electorals i les campanyes. D'esquerra a dreta, Ferran (el que es jugava les garrofes), Pau Canaleta, servidor, en Carlos, l'Albert Medran i en Jorge Gerez, tot un crack.
Va ser realment interessant, encara que així de primeres parega que no. A Andorra tenen un altre concepte del fet electoral en sí, és a dir, anar a votar. És un fet social, inexcusable. Com per mi seria sopar a la colla El Magre segon divendres de Magdalena. Inexcusable!La llei andorrana obliga que els col·legis electorals estiguen a l'edifici del Comú, l'ajuntament. Les urnes estan al pis de dalt, i a la planta baixa hi ha una espècie de club social per un dia. Hi ha tot de menjar, a totes hores, en un servei de càtering: al matí pastetes, entrepanets, al migdia cosa més seriosa, dolços pel cafè després de dinar... Uns cambrers molt simpàtics et demanen què vols de beure. I la gent va allà en família, tots, i s'hi queden una bona estona comentant la jugada. Tothom es troba allà, veu la gent, queden allà, i passen mig matí o mitja tarda. Fantàstic. És la democràcia familiar.
Però hi ha altres elements que reforcen la idea de democràcia familiar. La comunicació electoral canvia radicalment. Tot i que la cartelleria, la papereria i l'espot televisiu tenen la seva importància, el tu a tu i la 'venda' individualitzada són els elements que decideixen la contesa. Cada candidatura ha de fer el major esforç en el porta a porta i l'explicació en primera persona. Com no hi ha taules separades per barris, no saps el percentatge de vot de cada zona del poble, i has de veure a quasibé tothom, menys a aquells que ja saps de sobres que no et votaran pas. La gent t'obre la porta de sa casa perquè hi entres i els hi expliques què faràs si guanyes. Et conviden a cafè alguns i tot. Seus al sofà. I quan surts pots saber si et votaran o no amb una mica d'intuició. Fantàstic. És la democràcia familiar.
Per no dir que en una vila del tamany d'Escaldes-Engordany, amb un cens electoral de quatre-mil persones, el relat de cada la família encara pesa en la decisió del vot. Democràcia familiar.
En fi, tota una experiència. Per cert, Unió del Poble, la canidatura del meu amic Ferran, va arrassar de forma bestial. 10 escons UDP, 2 escons PSD. Es van fer bé les coses, i es nota.
Estem inaugurant el turisme electoral. Ja us seguiré explicant!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)