dimarts, 25 de setembre del 2007

Destriar el gra de la palla

Bé, les coses avancen al seu ritme i la situació es va aclarint.

Al grup parlamentari del Compromís ja hi ha dues faccions ben diferenciades, més encara després de l'expulsió de Mònica Oltra i Mireia Moià (Esquerra i País) d'Esquerra Unida. Llamazares vol mediar ara perquè veu que sense el suport de la gent d'EiP cada dia està més abandonat davant els pit-bulls ortodoxos del PCE, però fill meu, cadascú té el que es busca. I els valencians no estem per a solucionar crisis dels altres, ja en tenim prou nosaltres.



Doncs bé, pareix ser que la convergència entre Bloc i EiP (o Iniciativa pel Poble Valencià, que es dirà ara) és un fet. Ho he pogut contrastar en alguna conversa informal. Cada cop que hi pense em sorgeixen diferents postures. És desitjable? Destriar el gra de la palla, sempre és desitjable. És positiu? Una acció política nítidament nacionalista, sense tuteles externes i menys encara del PCE, sempre és positiva. S'han fet les coses bé? Definitivament, ha segut un desastre.

Un desastre perquè des del primer dia s'ha fet tot a la llum pública. El circ mediàtic de les negociacions del CPV, del pacte, de les discrepàncies, de la poca capacitat d'alguns líders polítics. El circ mediàtic de la pràctica ruptura del grup parlamentari, destitucions, desmais, declaracions públiques. Un desastre.



Si ens hem de posicionar a favor o en contra d'una coalició, federació o pacte entre forces nacionalistes d'esquerra valencianes, em posicione a favor. Ara bé, crec que caldria exigir una mica més de seriositat i diligència per part dels dirigents dels partits, perquè un nou episodi de vergonya pública potser hi hauria molts que ja no el suportaríem.

Queda crèdit, però s'acaba.

dimecres, 12 de setembre del 2007

Mundial de Rugby: comença l'espectacle

Socarrats i socarrades,

Perdoneu el retard en posar un post, però és que la reentré al setembre ha segut especialment complicada.

De moment, només volia fer notar la meua felicitat per la celebració durant aquests dies del Mundial de Rugby França 2007. M'apassiona aquest esport, més enllà de la seua espectacularitat, mescla de forma hipnòtica, almenys per mi, una duresa extrema en el contacte físic amb una esportivitat, el que els anglesos anomenen fair-play, que ja voldrien la resta d'esports dits de masses.

Si hem de parlar de preferències, evidentment, no puc ocultar la meua aposta per Irlanda. M'encanta el Quinze del Trèbol. O'Driscoll (imatge) és un fenòmen, O'Gara té un guant al peu dret i Stringer té una mala llet només comparable a la seua poca estatura. Horgan, Deampsy, Flannery, Murphy... Aquesta selecció ha de refermar que no ha guanyat la Triple Corona dos anys consecutius només per casualitat. Debut deslluït contra Namíbia, però jo espere més.


Ara bé, els grans favorits són els All Blacks de Nova Zelanda, amb bastanta diferència, tot i que sempre són els més forts i la pressió els acaba podent als partits claus. Austràlia i Sudàfrica completen la tripleta de l'hemisferi sud, que si la lògica s'imposa (com sol no passar) es jugaran el títol.

França i Anglaterra són les alternatives europees, juntament amb Irlanda. El Quinze del Gall va decepcionar a propis i estranys al debut, i Anglaterra depèn en gran mesura de l'encert del crack Wilkinson amb el peu. Tot i això, la diferència nord-sud sembla insalvable. Però el fet és que també era insalvable fa quatre anys i els australians encara es demanen com van poder perdre a casa la final del Mundial davant Anglaterra. Aquestes coses passen.

Senyors, endavat amb l'oval!